Cristina Sánchez és la superiora de l’orde de Jesús-Maria a Sant Gervasi. Sefa Amell forma part d’Església Plural i va ser presidenta del Col·lectiu de Dones a l’Església.
La primera em cita al centre que l’orde té a la part alta de Barcelona, un majestuós edifici de finals del segle XIX. La segona, al cor de la capital, al senyorial palau de Savassona, seu de l’Ateneu Barcelonès des del 1906. Dos llocs nobles i destacats de la vida religiosa i cultural de la ciutat.
Totes dues gesticulen, s’asseuen amb el cos inclinat cap a l’interlocutor i transmeten emoció. Amell és impulsiva en les respostes. Sánchez s’atura més a meditar-les. Potser, com a llicenciada en Filologia, vol trobar els termes precisos per a cada interrogant.
«Les dones no hi pintem res – dispara Amell sense vacil·lar -. A l’Església catòlica estem al mateix nivell que a l’islam, si no fos perquè nosaltres vivim una situació diferent perquè la societat ens dóna ales. Sense aquesta societat, seríem a la foguera.»
«És veritat que la dona podria tenir més càrrecs de més rellevància – afirma Sánchez de forma pausada però segura -. De fet, jo estic a favor del sacerdoci femení». Aquesta afirmació entra en conflicte amb el predicament oficial de l’Església. Li subratllo la contradicció. «Jo no entro en qüestions teològiques, però hi ha una raó pràctica per ordenar dones».
El to de la seva veu es torna més enèrgic: «A l’Església hi ha més dones que homes i hi ha llocs en els quals no es pot oferir el servei pastoral per falta de sacerdots. En especial, a les missions d’Àfrica i Llatinoamèrica. Allà, les religioses arriben a tot menys a la confessió i la consagració, potestat exclusiva del sacerdoci. Pensant en els feligresos, les dones hauríem de poder exercir aquestes funcions».
Es tracta d’una qüestió de justícia per Amell. I és un assumpte pràctic per Sánchez. Dues dones aparentment situades en quadrants oposats del tauler, però que coincideixen en la necessitat del sacerdoci femení.
Amell sentencia: «A l’evangeli no hi ha cap referència que margini la dona. Des de la costella d’Adam, tot són mentides sobre mentides. Els homes i les dones han de tenir i han d’exercir els mateixos ministeris. No hi ha cap raó teològica que impedeixi el sacerdoci femení. Només ho sustenten per tradició apostòlica».
Davant la demanda d’Amell, Sánchez enumera les virtuts que, segons el seu parer, la dona aportaria al sacerdoci: intuïció, sensibilitat, comprensió… Encara que això, reflexiona a continuació, també comportaria renúncies: «Perdríem espontaneïtat. El poder sempre comporta una pèrdua de llibertat, certes limitacions a l’hora d’expressar-se. Jo sento que ara la meva influència té una categoria més moral, més de consciència i de valors. No tant d’autoritat».
Davant d’aquesta consideració, potser més pròxima a la visió tradicional femenina del poder, a l’altra banda del tauler, Amell afirma: «L’Església vol la dona submisa, callada, discreta, que no reivindiqui ni pensi gaire. L’home ha manat sempre i té por de perdre el poder. Ni tan sols la teologia de l’alliberament es va preocupar del nostre alliberament; de fet, en la seva doctrina les dones també seguíem marginades. Però ara les dones volem el poder. Si és bo per a ells, també ho serà per a nosaltres».
¿Masclisme? Sánchez concedeix que potser, d’una manera subconscient, existeix a l’Església un cert sentiment de superioritat de l’home sobre la dona. Però això no s’expressa obertament. «Hi ha raons que, si s’escriuen, deixen de ser-ho», conclou la religiosa.
Maria Magdalena, la pecadora que Jesús va distingir com a deixebla seva, o la pèrfida Eva, que va empènyer Adam al pecat original? «Quan es tracta de sexe, l’Església sempre dirigeix la culpabilitat cap a la dona – denuncia Amell -. Quan en realitat és l’home el que, a vegades, utilitza la força. Es valora la dona segons la condició del seu cos. És verge? És mare? La maternitat és molt important, però no ho és tot. Que potser ho és la paternitat?».
Sánchez és del parer que la societat no acaba de trobar el camí perquè la sexualitat doni la felicitat. Encara que, en el seu cas, considera el celibat com una gràcia: «Per la meva fe, és un do. He renunciat a l’ús de la genitalitat, però em sento molt plena d’afectivitat. El celibat té sentit si s’entén com una dedicació als altres».
La societat evoluciona, com també evolucionen els valors i el paper de la dona. El Vaticà és permeable a aquesta realitat? «L’Església està tancada – dictamina Amell -. No hi ha diàleg. Crec que abans que autoritzar el sacerdoci femení abolirien la fal·làcia del celibat obligatori. No hi veig futur. Es necessitaria un canvi radical, però aquest papa és si fa no fa com tots els altres. El plantejament de la seva visita és una aberració. Ve com un extraterrestre. S’ha d’acabar amb aquest envaniment».
Sánchez considera que la visió de les dones religioses, en termes generals, és més oberta que la dels homes. «Nosaltres captem més la realitat i això ens fa més comprensives. Tenim més empatia». Potser imbuïda d’aquesta indulgència afirma: «Al Papa no se l’acaba de comprendre bé. Jo penso que l’Església és com una catedral. Des de fora no s’aprecien les vidrieres, però quan hi entres, distingeixes tots els colors, les formes i la llum que les travessen».
