Ja hem canviat el calendari. Aquests primers dies de l’any semblen tocats per un poder màgic per enderrocar murs i clavar a fons els fonaments d’una cosa nova. Hem d’escollir un calendari per acompanyar-nos en el procés. I aquesta no és una tasca intranscendent.
Durant els 365 dies de l’any, o pràcticament, buscarem en aquestes pàgines alguna referència. Durant molts anys, els calendaris familiars on figuraven ben grans els sants del dia van competir en popularitat amb els anomenats calendaris de camioners, on les dones sortien retratades com a carn de canó. Amb el temps, s’han prodigat les versions considerades light d’aquests productes, que han normalitzat l’exhibició física, fins i tot de professionals, com va passar amb les hostesses de la companyia Ryanair.
Davant dels cossos femenins o masculins mostrats en l’àmbit laboral es planteja, a més a més, la pregunta de si és tolerable i ètic utilitzar persones treballadores com a reclam sexual. La qüestió del consentiment la deixarem a part perquè es mereix un article propi. La imatge com a fons i forma de reclam sexual traspassa la barrera de l’ostentació i es presenta com el valor principal, bàsicament per a les dones. Un valor ordit en la uniformitat.
Enfront d’aquest discurs, que per totpoderós sembla únic, l’Institut Europeu per a la Igualtat de Gènere, una agència de la Unió Europea amb seu a Lituània, edita un calendari titulat Dones que inspiren Europa . Amb diversitat, com correspon a la realitat, 12 dones destacades llueixen arrugues, quilos, ulleres i anys. No és l’important.
Els fulls del calendari cauran un rere l’altre després d’il·luminar sobre qüestions com l’envelliment, la viudetat, la discapacitat, la discriminació al lloc de treball, els reptes que enfronten les dones immigrants. En un mes, per exemple, hi llegirem les estadístiques sense dissimular del camí que s’ha de recórrer per aconseguir la igualtat.
Com la pitjor mostra d’obscenitat en els nostres dies, 12 europees es desvesteixen el cervell i les emocions, sense mediadors i sense la cuirassa del que és políticament correcte. Els estereotips ja es trenquen al gener amb la filòsofa italiana Francesca Brezzi i la seva pregunta: «Tots som iguals, però ¿podem ser el mateix?».
Directives, escriptores, grangeres, advocades, polítiques, funcionàries de la Unió Europea, com l’espanyola Cristina Gallach, il·lustren les 12 pàgines – un número vinculat a tot el que té a veure amb el Govern -, amb l’esforç compartit per fer valer el seu talent i la seva condició de simples ciutadanes.
Vaili Maria Jämsä, nascuda a la terra del Pare Noel el 1930, recorda quan les dones encara no podien votar, rebre una herència o firmar un contracte laboral a Finlàndia. La frase d’aquesta activista a favor de la igualtat per al mes de desembre és: «No serà Nadal mentre les dones estiguin treballant, i els homes, celebrant».
L’educació és un dels valors destacats en aquest almanac. ¿Per qui? Per Lena Olving, executiva de la Saab. La revista sueca Veckans Affärer la va considerar el 2010 la dona de negocis més important del seu país. El requadro de dades del full de febrer, que ocupa Olving, constata que la presència de les dones a la direcció de les principals empreses europees ha passat del 8% el 2004, al 12% aquest any passat.
Aquest és un calendari per aprendre, per no dissimular com fa al juny la romanesa Michaela Miroiu, activista contra la violència domèstica: «M’agrada ser Don Quixot, però a vegades resulta extenuant». Per ser vigilants també. Ho reclama al maig l’empresària búlgara Stanimira Hadjimitova: «Cal recordar al Govern que les seves obligacions no són meres promeses. Avui dia, també hi ha lleis».
És un calendari amb noms i cognoms d’aportacions per a una societat més enllà de la imatge, del miratge d’altres almanacs. Elles són importants per la seva pròpia mirada i no per la que altres hi posen. De fet, ¿cap on volem mirar els pròxims 12 mesos?
Aquest calendari, com el que ha publicat per a aquest any 2011 l’Institut Català de les Dones, que fotografia dones decisives d’altres països, és actiu. Manté despert l’esperit de la igualtat, que les dones no deixen per a les calendes gregues. De fet, ja és gener. A veure què diu Brezzi…
