La dona àrab sembla ser esclava d’un patriarcat dual entre un dogma religiós i d’uns estereotips que a Occident la descriuen sovint amb els trets del mite de la odalisca (com la submissió i l’exotisme) en la lluita per la seva llibertat i la democràcia.
A Tunísia, a Egipte, al Marroc, a Líbia, fins i tot en el conservador Iemen, les dones àrabs no només han caminat al costat dels homes en les manifestacions contra les tiranies, sinó que han estat precursores del canvi amb una lluita que ja dura dècades per aconseguir la igualtat. També per sacsejar-se el doble joc al que estan sotmeses: el de la dictadura i el de la marginació producte de la seva condició femenina.
És la «revolució silenciosa», en paraules de Gema Martín Muñoz, directora de Casa Àrab, que ha fet que les dones «exerceixin un paper crucial en el procés de canvi immens i irreversible en el qual estan compromeses les societats àrabs».
La urbanització, el pas de la família estesa a la família nuclear, la disminució del nombre de fills per dona i, sobretot, l’educació femenina i la seva progressiva incorporació al mercat de treball han comportat canvis socials al món àrab que no són en absolut, aliens a les revoltes democràtiques.
Tunísia, el país on tot va començar, és un cas paradigmàtic. Sense que es pugui parlar d’igualtat, les lleis d’aquest país són les que menys discriminen a la dona de tot el Magreb i Orient Pròxim. Ja en 1957, Tunísia va abolir expressament la poligàmia i el repudi, encara que va mantenir altres desigualtats com que les dones segueixen heretant la meitat que els homes. Orgulloses d’uns assoliments als quals no pensen renunciar, milers de tunicines, universitàries, sindicalistes, dones rurals, es van tirar al carrer amb els homes per clamar contra el dictador Ben Alí el passat mes de desembre.
El 14 de gener, el dia que el dèspota es va veure forçat a partir a l’exili, moltes de les 8.000 persones que li van cridar que es marxés en la manifestació de l’avinguda Habib Burguiba de Tunísia eren dones. Sobre una jardinera, a un pas d’una muralla d’antidisturbis proveïts per a la repressió, una advocada, Leila Ben Debba, arengava a la multitud al costat d’un dels seus col•legues homes. En un altre front vital per a la difusió de les protestes, el d’Internet i les xarxes socials, blogueres com la jove Leila Ben Mheni, de 27 anys, afrontava la censura del règim en la seva bitàcola A Tunisian Gir
Grà fic discriminació de la dona à rab
« La diferència és que ara la gent està en un espai de llibertat en el qual es poden comportar tal com són i per això ens respecten. L’assetjament era una de les formes amb la qual la gent pagava la repressió que sofrien del règim», analitzava Rowan Elshimi, una activista egípcia de 23 anys que va acudir des del primer dia a les protestes.
Institutriu Khalil, estudiant egípcia a Estats Units, ressalta també el paper que han exercit les seves conciutadanes a enderrocar al dictador: «Moltes egípcies van participar en les protestes i a mesura que passaven els dies la seva participació anava en augment. Fins i tot les que no van sortir al carrer, les recolzaven. Per exemple, una cosina meva, que acabava de tenir un bebè i no podia anar a les concentracions, va empènyer al seu marit perquè anés a protestar cada dia, malgrat els riscos i de la violència. A més, les dones van tenir un paper molt important en els mitjans de comunicació, escrivint articles i organitzant les protestes a través d’Internet»
Les revoltes han servit de catalitzador de la lluita de la dona àrab, fins i tot en països tan reaccionaris com Iemen. « Les dones iemenites no podem, literalment, aixecar la nostra veu en públic. Fins i tot cridar l’atenció a un conegut que no t’ha vist pel carrer està considerat inadequat per a una dona. Però des que han començat les manifestacions això ha donat un gir de 180 graus. Les dones estem aixecant la veu i, a més, la resposta és sorprenentment positiva» , explica Afrah Nasser, bloguera iemenita. «Al principi hi havia poques dones manifestant-se, només unes deu, enfront de la Universitat de Saná, però cada dia hi havia més, perquè les manifestants han anat portant amb elles a les seves germanes i amigues» , continua aquesta activista.
Un testimoni vivent que, lluny de complir amb el tòpic de fèmina submisa, la dona àrab ha afrontat la repressió des de fa dècades, és la sahrauí Degja Lechgar. En llibertat provisional i pendent de judici al Marroc per haver viatjat en 2009 als campaments de refugiats de Tinduf (Algèria), recorda que, al novembre, abans de l’inici de les revoltes, les dones sahrauís van estar en primera línia en les protestes pel brutal desmantellament del campament Dignitat a Al-Aaiun.
Degja coneix la presó i els abusos del règim marroquí. En 1980, va ser empresonada «juntament amb altres 56 dones», per haver participat en una manifestació. Va passar 12 anys a la presó i, en 2009, després de ser arrestada per la seva visita a Tinduf, va ser empresonada de nou durant tres mesos.
« La dona sahrauí ha dirigit i organitzat moltes manifestacions, sempre pacífiques, contra la fèrria ocupació militar marroquina» , recalca l’activista.
La lluita femenina en el Magrib ha donat ja fruits esperançadors. El passat 11 d’abril, l’Alta Instància per a la Realització dels Objectius de la Revolució, l’organisme que està fent les vegades de Parlament interí del país, va adoptar per amplíssima majoria la paritat entre homes i dones en les llistes per a les eleccions a l’Assemblea Constituent que se celebraran el proper 24 de juliol.
Per evitar que la mesura sigui merament cosmètica i que les dones quedin relegades als últims llocs de les candidatures, aquestes llistes seran a més del tipus conegut com a cremallera; és a dir, amb alternança d’homes i dones. Després de l’adopció de la mesura, fins als islamistes del partit moderat.
En Nahda van aplaudir amb entusiasme. L’impuls que les revoltes ha donat al feminisme magrebí contrasta amb el succeït en països com la retrògrada Aràbia Saudita, on les autoritats fins i tot han reforçat el dispositiu repressor cap a les dones per por d’un contagi alliberador dels països del seu entorn. «En 2008 hi havia senyals que ens feien creure que hi hauria canvis, per exemple, que es permetria a les dones conduir a les ciutats, però la pressió dels extremistes i les revoltes han significat una reculada».
Des del d’Egipte, les autoritats estan tibants i fan saber que aquest no és moment per discutir temes que considera en l’últim lloc, com els de la dona. També crèiem que finalment es concediria a la dona el dret al vot, però no és així, deplora Wajeha al Huwaider, cofundadora de l’Associació per a la Protecció i la Defensa dels Drets de les Dones a Aràbia Saudita.
Altres dones àrabs temen perdre els assoliments de la seva revolució.
A Egipte hi ha senyals preocupants, com el fet que el projecte de Constitució elaborat pel Govern militar prohibeixi que una dona sigui candidata a president.
