Miriam Calderón, de 20 anys, és una de les colomenques indignades que participen en l’acampada de la plaça de la Vila. Miriam, que estudia periodisme a la Universitat Autònoma, ha accedit a redactar una crònica per GRAMENET 2.0. La futura periodista explica les dificultats de mantenir l’acampada, la logística i organització, així com les motivacions personals i socials que l’han portat a dir prou, com a tants milers de joves i grans.
—————————
El dia clareja mullat. Tot al nostre voltant s’ha amarat amb la pluja i cal reconstruir tota l’acampada. Som bastants, però cal fer moltes coses, així que el primer que fem és posar un anunci a Facebook dient que necessitem gent. No passen ni 15 minuts i ja hi ha una quantitat enorme de persones que porten palets, mantes, tendes de campanya i tendals per ajudar a reconstruir l’acampada.
Aquesta acampada, per a tots nosaltres, és la forma que tenim de reivindicar els nostres drets, de lluitar per una futura Santa Coloma que sigui millor per als que estem i per als que hauran de venir.
Ens organitzem en diferents comissions. La d’educació, formada en la seva majoria per estudiants, es dedica a explicar què falla en el sistema educatiu i com ho podem millorar, qui millor que ells sabrà quines són les mancances del sistema actual. També hi ha la comissió de cuina, Mònica, una dona que treballa a jornada partida ve cada dia i cada nit a preparar tot i cuinar per les 20 persones que habitualment mengem allà. El que ella fa no té preu.
Comptem amb una comissió de comunicació, que és on jo pertanyo, i ens encarreguem d’explicar a tots a través de les xarxes socials i de la nostra pàgina web com avancen les propostes, propostes que dia a dia en les assemblees que realitzem a les 9 i mitja de la nit, es voten.
Acció, jurídica, desnonaments, infraestructures… som molts i ben organitzats, però hi ha un problema, en portar menys temps que l’acampada de Barcelona encara no hem solidificat les bases, aquest és el perquè de quedar una setmana més. L’ambient és tranquil, treballar és senzill i malgrat haver molta feina no hi ha estressos, només hi ha col·laboració entre unes comissions i altres i entre el poble sencer.
Sembla mentida que la gent romangués callada fins aleshores, sembla mentida que no expressessin què els disgustava, perquè a dia d’avui, som més de 1.600 persones indignades a Santa Coloma. 1600 persones que dia a dia donem la cara per exigir que no ens maneguen.
L’acampada, per molt que pugui semblar un parell de tendals mal posats amb gent que es protegeix dins no és això. La gent que hi és, no es protegeix, s’exposa a cada moment per aconseguir un sistema estable en el qual siguem els de baix els que decidim i no els de dalt els que decideixin per nosaltres. Potser hem trigat molt a fer-ho, però ara mateix, comencem. I tenim intenció de continuar.
A la nit, fem assemblees internes i reunions entre les comissions. Aquest cap de setmana, amb les pluges, ha estat més complicat. Els ordinadors i tot el endollat al corrent s’ha hagut de desconnectar i un boli i un bloc han estat el nostre major suport.
Juguem als escacs, llegim, estudiem. La majoria de nosaltres treballem o estudiem, fins i tot molts les dues coses. I estem aquí. Perquè qui sinó nosaltres, que vivim el que passa cada dia, sabrà millor què fer i com canviar-lo.
No posaré l’accent en les propostes que hem plantejat, ni tan sols en el nostre manifest o en les solucions que suggerim. Això està per escrit i cada dia vam repartir fullets o l’hi expliquem a la gent en persona. Fins i tot està a la nostra web, el que nosaltres fem és públic.
Però el que sí que faré és dir que el que s’està aconseguint ara a Santa Coloma, és gràcies a la col.laboració de tots nosaltres i sobretot a les ganes i l’esforç que tota Santa Coloma està posant cada dia. Això no s’acabarà aquí, l’organització és la base dels nostres esforços i els nostres esforços són l’ingredient perfecte per a una bona organització.
Després de dues nits de pluja, dos dies mullats i moltes ganes encara sobre, ajudem a les persones que fan les catifes florals. Perquè ho és col.laborar i no perjudicar a la gent que està en la mateixa situació que nosaltres. Pacífics, tranquils, treballadors i sense una ideologia política que interessi gens ni mica.
A l’acampada la política queda a part. Tant és. Simplement sabem que col.laborant podrem arribar molt lluny, i la resta, ja vindrà. I potser una mica utòpic però no menys cert, acabaré amb una frase que repetim molt en els cercavila i que té, des del meu punt de vista, tota la raó del món: El poble unit, mai serà vençut.
