Gemma Moral té 38 anys i des d’en fa uns quants ja que és empresària del sector de l’automoció. Està casada, és mare d’un fill i una filla i, de fa poc més d’un mes, àvia d’una nena. Resident a Canet de Mar des fa 20 anys, és llicenciada en Empresarials per ADE. La seva gran passió ha estat sempre la cuina. Probablement aquesta mescla d’ingredients fan que desprengui coratge alhora que la impregna de sensibilitat. Un dia, va decidir plasmar a la xarxa les seves receptes i en va crear el seu bloc ‘Cuinant a Canet’.
L’activitat de la teva empresa pertany a un sector d’aquells que s’anomenen masculinitzats…
Però en el nostre cas gens, en contraposició als estereotips. Puc afirmar que la millor treballadora que tenim contractada és una dona. Quan la dona treballa bé ho fa tant o millor que qualsevol home. Tot sigui dit, però, quan vaig entrar a formar part de la que avui és la meva empresa era d’aquelles típiques de sala de reunions plena d’homes de certa edat i puro a la boca. Jo, la única dona. Em va costar molt posicionar-me i fer-me respectar. L’any 2000, passant a ser ja de la meva propietat vaig anar contractant-hi dones. Actualment és una empresa paritària del tot. La responsabilitat que les dones m’han demostrat treballant encara no l’he comprovat en cap home, i porto molts anys al capdavant del negoci.
La idea de fer un bloc temàtic dedicat a la cuina, com i quan sorgeix?
Sempre m’ha agradat la restauració. De fet, abans de ser empresària hi vaig treballar uns anys, però en aquells moments compaginar els horaris de la feina amb la meva família se’m feia molt difícil i vaig optar per canviar de sector. El fet que engegés el bloc es va produir de la manera més accidental. Un dia em van regalar un robot de cuina i vaig començar a posar en marxa la meva passió. Des d’aleshores vaig començar a moure’m per la xarxa i a visitar blocs de cuina, en els què vaig conèixer gent meravellosa. En aquells moments jo només passava receptes als i les blocaires. Allò va coincidir, però, amb la pitjor època de l’empresa que regento. La crisi, que en el nostre sector va avançar-se en el temps, va provocar haver d’acomiadar treballadors i treballadores, persones competents amb nom i cognoms, i tot plegat se’m va fer molt difícil sobretot anímicament. La meva metgessa de capçalera em va proposar escriure sobre la meva afició, com a teràpia. Vaig seguir-ne les indicacions. El bloc ha estat una vàlvula d’escapament molt efectiva. Quan hi sóc m’hi endinso i m’oblido de tot el que m’envolta i, a més a més, hi gaudeixo moltíssim.
Tot el que cuines i publiques ho fas per a casa?
Sempre. En algun moment m’han ofert comercialitzar les meves receptes però no és al que ara mateix aspiro. Escric i comparteixo perquè em vé de gust, no per treure’n cap lucre. Això no vol dir que no m’hagi temptat alguna de les propostes, però sóc una persona que quan faig el que sigui m’hi implico al cent per cent i quan hi ha massa portes obertes has de saber prioritzar per fer les coses ben fetes. Jo sempre he dit que quan sigui gran, quan tingui la meva vida del tot organitzada, m’agradaria obrir un petit restaurant, amb poques taules, per oferir els meus plats als i les clientes que en vulguin gaudir.
Parles de propostes de negoci.
Sí. Fins i tot m’han ofert publicitar diferents marques de productes, dels que utilitzo per cuinar i dels que no, a canvi de negoci. No en sóc partidària ara per ara. Jo sempre aconsello aquells productes que em funcionen però el que no faig és proposar-ne cap pel fet que em dóni guanys. També se m’ha proposat editar un llibre, però el món editorial és molt complex i, almenys de moment, tampoc hi vull aterrar.
I aquesta passió per la cuina, com neix en tu?
No sé dir-t’ho. La meva mare és una cuinera excel•lent però jo no recordo haver-me fixat mai com feia el menjar. Potser és innat, no ho sé. De vegades, com que m’agrada molt la dansa, penso que sorgeix d’una de les seves potes creatives. Que em satisfà cuinar, això està clar.
Les receptes, son sempre de creació pròpia?
Hi ha una mica de tot però la gran majoria són meves. Quan no ho son sempre cito la font. És una norma que tenim molt clara totes i tots els què ens hi dediquem, per respecte als altres. La inspiració no hi és cada dia. També haig de tenir en compte com es menja a casa. A la meva família no li puc posar diàriament plats creatius a taula. Les normes d’alimentació bàsiques les respecto, i els gustos de cadascú. El que més m’agrada és tenir gent convidada a menjar a casa, llavors em llueixo creant. O encàrrecs per part d’amistats, per a celebracions per exemple. Els elaboro els càterings, els pastissos, el que calgui. Però mai amb ànims de treure’n cap benefici.
Què tenen en comú les teves receptes?
Intento que totes siguin fàcils de fer. Jo les definiria com a molt assequibles per a tothom. Quan penjo les meves receptes al bloc sempre penso amb el i la visitant. Molts cops, fins i tot penso amb el meu fill, que té 22 anys, i amb tot allò que també ell pot fer a la cuina. Al meu bloc s’hi pot trobar des dels entrepans –que anomeno saturday night– fins a plats molt treballats, sempre intentant assegurar-ne la possibilitat de realitzar-los tothom.
Quins ingredients hi calen per crear un bloc de cuina?
La cuina ha de ser una mescla de molt d’amor, d’il•lusió i de molta dedicació. Son els ingredients fonamentals, perquè no tot es basa en saber-ne molt. Personalment, d’estudis de cuina en tinc ara perquè vaig reciclant-me contínuament, però des que vaig començar el bloc -sense haver trepitjat mai una escola de l’ofici-, que els primers components no hi han faltat mai. Les meves receptes son plenes d’abraçades i petonets cap als i les receptores. (somriu)
El teu bloc, té sexe?
No, gens… Tampoc cal enganyar-nos, els blocs de cuina sempre els visiten més dones que homes, però quan hi incloc una recepta parlo generalitzadament. El que sí que m’han comentat alguns seguidors/es és que sempre escric com si tothom estés fent cuina alhora amb mi. Utilitzo el plural i ni m’hi havia adonat mai, suposo que això és perquè interiorment em sento més participativa. Arrel del bloc he conegut molts homes, grans cuiners per cert. Hi ha un detall en aquest sentit que em fa força ràbia. Els homes que em segueixen sempre son professionals del sector. Estic acostumada a anar a trobades, a congressos… i si son de renom o hi va alguna persona destacada, les dones assistents es poden comptar amb els dits d’una mà. I una altra cosa que em sembla molt greu és que tot i havent moltes dones amb alts coneixements, aquesta és una professió en la què els homes hi tenen un lloc preferent. Fins i tot, en el moment de sol•licitar empreses restauradores per fer les pràctiques de carrera es contracta abans a homes. Estem davant d’una desigualtat esfereïdora. Aquí queda palesa un altre cop la discriminació de gènere. La única solució que li queda a l’especialista femenina és muntar el seu propi negoci i demostrar la seva vàlua. M’agrada molt visitar les cuines dels restaurants reconeguts que visito, i em quedo de pedra quan comprovo que no hi ha dones, ni rentant les olles!
Abans de crear el teu bloc, ja navegaves per la xarxa?
Per la meva feina ja fa molts anys que estic acostumada a internet, però la veritat és que sempre a nivell de webs d’entitats bancàries, d’estaments oficials… Per hobbie no ho era massa, no. Potser per manca de temps. La veritat és que fa molt que compro des de la xarxa, això sí. Sóc on line per comoditat, sobretot.
I les xarxes socials, les coneixes?
Tinc perfil a Facebook. El vaig crear, sinzerament, per poguer contactar amb familiars que viuen lluny de mi. Hi vaig trobar una eina de comunicació fantàstica. El meu bloc també està enllaçat a aquesta xarxa social. No sóc més activa pel motiu de sempre, el temps. Ara vull donar el pas cap a Twitter. Em sembla més interessant pels perfils, potser més professionals, que s’hi poden trobar.
La dona i la xarxa, dos bons components?
Totalment. La majoria de persones que segueixen el meu bloc son dones. Les primeres que ho van fer van ser les mestresses de casa, pel tipus de contingut i la necessitat, segurament. M’adono, però, que cada vegada hi ha més dones treballadores i sobretot professionals qualificades que el visiten. A les trobades que fem els i les blocaires de tant en tant hi ha metgesses, financeres, mestres… i totes estan a la xarxa. Que som menys dones que homes a internet és cert, però en la majoria dels casos penso que és el temps que ens supedita a moltes. D’altra banda sempre dic que internet cal que formi part de les nostres vides, però que no hem de viure per a l’internet.
De la tasca que des de Dones en Xarxa desenvolupem per aconseguir la visibilització de les dones a la xarxa, què en penses?
Encara us conec poc, la veritat. Fa unes setmanes que vaig anar descobrint-vos a pessics des dels vostres webs, i de sobte em vaig fer una pregunta: per què no he conegut abans aquesta associació?. Tot allò que sigui empènyer les dones a estar al nivell que ens correspon és mereixedor de congratular-se. Fer reafirmar-nos que som persones i que tenim vida pròpia és molt important. A banda, és perfecte sentir-se recolzada per professionals i lliure de les pors sistemàtiques que envolten aquest fenòmen virtual.
Creus que la conciliació laboral compartida podria ser una bona eina per resoldre les desigualtats que encara patim?
Estaria molt bé, sí, però s’està fent molt difícil aconseguir-ho. Una conciliació no ha de ser només femenina per se. Allò de ‘som mares’ ha d’anar totalment lligat a un ‘som pares’. Quan vaig tenir la meva filla, fa vuit anys, vam acordar amb el meu home que la baixa per maternitat la compartiríem entre ell i jo. Com és possible que quan ell va entrar el document al departament adient no van saber veure què era el que estava demanant?. Amb aquest exemple, què demostro?, doncs que era el primer cop que a aquella empresa es sol•licitava un permís de paternitat. A l’empresa que regento es treballa en jornada intensiva i he comprovat que és molt eficient, en tots els aspectes. El rendiment de les persones, després de dinar disminueix. Conec països, com ara Holanda, que ho tenen superadíssim tot això. Nosaltres, estem a la cua de l’evolució, en aquest sentit. Aquí només en surt beneficiat el funcionariat. Una altra greu discriminació per part de l’administració pública.
Comprovo que ets una dona igualitària i amb un coratge envejable.
A casa dels meus pares vaig viure molt d’aprop el masclisme, que puc entendre per l’època que es vivia llavors, deixem-ho així. Però aquesta és una espina que porto clavada i que ni he acceptat en la meva parella ni he deixat que el meu fill i la meva filla heretéssin. Ningú és propietat de ningú. Les responsabilitats del si familiar han de ser compartides sempre. Encara que soni gruixut la convivència de parella és comparable a una societat empresarial. Em nego a la ressignació d’algunes mares que quan deixen les criatures una estona amb el pare en parlin com si en fos el cangur. I molt menys a escoltar que aquestes estimen més als fills/es només pel fet que passen les 24 hores del dia passejant per un parc infantil. Ho fan diferent que jo, d’acord, però no millor. Tinc els meus dubtes respecte la dependència tan absoluta. Em meravello que la gent de la meva edat, dones i tot, s’estranyin que el meu fill cuini per a la seva parella. I doncs, a què aspirem amb segons quina educació?. En què els estem convertint, sinó?. Quan era més jove pensava que tot això canviaria molt. Malauradament, veig que anem a pams.
