D’acord amb el pensament de Marina Subirats, a ple segle XXI, les dones encara hem de lluitar per aconseguir la plena igualtat amb els homes. «Sí, absolutament sí. És trist, però les lluites no s’acaben. Quan es tanca una fase se n’obra una altra tot i que de vegades hi ha fases en les que no cal tenir una lluita tan intensa».
Per il·lustrar la seva afirmació, Marina Subirats posa un exemple ben entenedor: «Jo vaig néixer l’any 1943. En aquell moment no hi havia lluites perquè havia passat la guerra i els que havien perdut la guerra eren gent atemorida. Després, als anys 60 i 70 es va viure una lluita molt forta perquè s’havia afluixat la duresa del règim al mateix temps que estava pujant una nova generació que ja no aguantava allò, que no estava atemorida i tenia veu. Després, l’etapa democràtica va ser de força constant per tirar endavant, arreglar i modernitzar el país, construir una societat democràtica que al països del nostre voltant ja s’estava donant per construïda, perquè a Itàlia, França, Anglaterra, s’hi havien posat després de la Segona Guerra Mundial, mentre aquí s’havia seguit amb el franquisme. Els 80 i 90 són d’una gran empenta i de disminució de les desigualtats socials». I continua explicant la sociòloga: «Ara estem en una etapa d’una gran ofensiva mundial, amb una nova burgesia que està començant a generar aquesta lluita, on el consens que hi havia s’ha destruït. Quan el consens es trenca queda només la confrontació. En el cas de la lluita de les dones ha passat el mateix: hi ha hagut etapes de molta atonia i altres de molta lluita. Després hem tingut moments d’un gran consens, però és aquí quan apareixen contradiccions de fons que no estaven resoltes».
Què ha passat sociològicament amb els dones?
És un moviment mundial molt desigual, però em referiré només al cas d’Espanya. El franquisme va imposar una forma tradicional, en la qual la dona havia de quedar-se a casa i no tenia cap possibilitat de fer res. Hi ha hagut una lluita molt forta per sortir d’aquesta visió tradicional i ho hem aconseguit però, quina igualtat hem aconseguit? La de fer el mateix que els homes encara no la tenim del tot aconseguida. La prova és que encara no guanyem els mateixos sous, no tenim els mateixos càrrecs, ni públics, ni a l’empresa, ni a la universitat. Però de no haver-hi cap professora a haver un 13% de catedràtiques i un 30% de professores a la universitat, vol dir que el camí hi és i es va seguint. Jo veig que ha començat un altre cicle. Estem aconseguint equiparar-nos als homes però el que feien les dones, que és molt important i necessari per a la humanitat, nosaltres, en part, ho hem deixat de fer i ells s’hi han posat molt poc. És a dir, no s’ha compensat. En conseqüència, tenim poques criatures perquè no disposem de temps per tenir-ne i de les poques que tenim no ens en podem ocupar com cal per falta de temps.
Quan dic això sembla que acusi a les dones i res més lluny de la meva intenció, però sociològicament, el fenòmen és aquest. Això s’està notant en la qualitat de l’educació bàsica de les criatures, ja que els hi falten molts elements de socialització, que els hi parlin, tot allò que feien les mares i que sovint ja no fan. S’està notant també en la cohesió de les famílies, que no tenen prou temps de parlar, per posar-se d’acord i fer coses conjuntament. Per tant, les dones veiem que hi ha coses importants que hem deixat enrere, però no estem disposades a retrocedir i ser dependents, quedar-nos sense feina i sense diners.
Aleshores, per on ha de venir el canvi?.
Han de canviar els homes, però als homes els costa més perquè la seva posició dóna poder. No estan disposats a cedir per no perdre poder, però en realitat, tenen molt a guanyar, sobretot en l’àmbit dels afectes. Les dones, d’una manera innata, sabem com n’és d’important, que és una font de vida. Les dones hem de donar valor a aquest món que era el nostre i que ha quedat com si fossin tonteries: les relacions, els sentiments, les emocions, els objectius que no són només guanyar diners sinó establir relacions. Tots aquests aspectes han de recuperar valor. Els homes han de deixar de ser guerrers que ja no ens serveixen per res, perquè ja no hi ha guerres com abans i han de poder desenvolupar una vida personal. Tot això implica canvis molt complicats en les formes de viure, que hem de dirigir les dones. No estic segura que acabi passant. Jo tracto amb dones joves i m’adono que pensen que ja som iguals i que no cal que s’hi amoïnin més. S’equivoquen.
El món i el temps. Femení i masculí.
Jo no crec que el món sigui masculí ni femení però si imperés la part femenina, estaríem parlant d’un món més amable, més tranquil, més de coses petites, de no tant córrer, de racionalitzar el temps donant-li altres usos. La feina pedagògica que feien les mares i les àvies costa molt de fer perquè els temps ens empenyen i a més, les dones que tenen feina no poden deixar de treballar. La solució passa perquè tothom treballi només mitja jornada. Abans només els homes treballaven fora de casa. Les dones hem fet una gran aportació en treball pagat, però ara, tant els uns com les altres hauríem de treballar només a temps parcial. Es repartiria més la feina i els homes i les dones tindrien mitja jornada per passar-la amb la seva família. Es disposaria de temps per estar amb els fills, per educar-los, per criar-los. Les mares d’abans transmetien normes de conducta, coneixements pràctics, construïen l’ego, la base del sistema de funcionament de la següent generació. Ara no es fa per falta de temps.
Vol dir, caldria sentar unes bases.
Tot això ja existia i és ara que hem fet el canvi. No estic parlant de tornar al passat. Em preocupa com amb el canvi social guanyem coses i en perdem d’altres que de vegades, són molt importants. Hi ha una frase en francès molt coneguda que és jeter le bébé avec l’aeau du bain, és a dir, «llençar la criatura amb l’aigua del bany». Vol dir que en llençar alguna cosa que no té importància, també es llença allò que és fonamental i això passa molt sovint. Per exemple, durant el franquisme hi havia moltes normes que calia canviar però tant aviat vam poder, vam llençar la noció mateixa de norma. Com que aquelles normes eren dolentes, va semblar que qualsevol norma social era dolenta. Què ens ha passat ara? Doncs que tenim unes generacions amb poques normes.
Els joves no saben, per exemple, a quina hora poden tornar a casa quan surten de marxa a la nit, i els pares i mares tampoc saben a quina hora els han d’exigir que tornin perquè tampoc tenen la norma. Entre les 10 del vespre que m’exigien a mi quan era jove i aquest tornar a les 8 del matí següent, hi ha d’haver un punt mig. La norma de les 10 era dolenta, d’acord. La solució era revisar si en comptes de a les 10 era millor tornar a les 12, a les 2 o a les 4 de la matinada. S’ha preferit dir, fora autoritarisme. D’acord, però ara no sabem ben bé què fer ni què és el millor i més adequat. És a dir, hem llençat la criatura amb l’aigua del bany. En perdre l’accidental que ha de canviar, també perdem l’essencial. A mi sempre em preocupa, com a sociòloga, com podem rescatar allò que és essencial, tot i canviant la norma, que és el que ens molesta.
Què hem perdut, que ens hagi de preocupar?
Moltes coses. La pedagogia que vam tenir durant el primer terç del segle passat, a l’avantguarda, va ser excel·lent i posava l’accent en l’educació de la persona i no pas en la seva instrucció. La instrucció ha sigut cada cop més necessària perquè els coneixements han anat augmentant però ha sigut en detriment de l’educació. S’està donant més importància al valor econòmic del coneixement que no pas el fet que la persona tingui criteri per anar pel món, tingui uns valors, sàpiga com relacionar-se. Avui tenim la població més titulada de la història, però que té fortes mancances personals, perquè la família no els hi ha transmès i l’escola diu que no és feina seva. Qüestions de civisme, de comportament, de saber com dur endavant la pròpia vida. Totes aquestes coses són importants i és imprescindible fer l’esforç per recuperar-les.
Cap a on anem sociològicament?, quin és el paper dels polítics?
Anem cap al principi, indubtablement, però hi hauríem d’anar en ordre. La sociologia avança sempre en zig-zag i en aquest moment, o bé som capaços de posar les coses al seu lloc o anem cap a la destrucció del món moral. Ja fa molt temps que sociòlegs i filòsofs han advertit que anem cap a la destrucció del món interior, del conjunt de normes que la humanitat ha anat donant-se per viure d’una manera raonable. Aquest aspecte ha anat movent-se amb alguns avenços i alguns retrocessos, però ara estem en una etapa de destrucció de la normativa. Tot val i només compta si guanyo diners o no. Si guanyo diners vol dir que agrada el que faig i això ja em legitima per fer qualsevol cosa, fins i tot algunes accions inhumanes. El diner és la prova. És una situació delirant.
Les instàncies polítiques no es posen al capdavant d’aquesta situació per crear i fer complir les lleis i normes adequades, perquè al marge de les eleccions, existeixen els lobbys, els clubs de poder, els poders fàctics, que tenen més força que el que la pròpia legitimació política atorga als representants dels partits. Quan observem el que li ha passat al president del govern espanyol, està molt clar. Zapatero va entrar amb un programa d’esquerres, progressista i a mig mandat va començar la crisi. Aquí és on els especuladors internacionals que han decidit atacar Europa, quan ja han xuclat de l’Amèrica Llatina tot el que han pogut, el comencen a pressionar. De moment Zapatero s’hi va resistir i va passar un temps negant l’evidència de la crisi, traient-li importància. Jo he dit moltes vegades que en comptes de retreure-li això, l’haurien de felicitar pel fet de resistir, perquè un dirigent no pot dir que l’estan obligant des de fora, posant en entredit la sobirania nacional. Hi ha tota una sèrie de moviments que no es diuen en veu alta, que el van anar apretant fins que va començar a dictar la sèrie de reformes que ens han portat fins aquí. Si no prenia mesures, les conseqüències encara haurien pogut ser pitjors i arribar al col·lapse financer de l’Estat.
En aquest moment hi ha un grup econòmic molt poderós, que ha aconseguit utilitzar els mecanismes dels organismes internacionals (Nacions Unides, Unió Europea, Banc Mundial) per fer una pressió molt forta a nivell econòmic. Llavors, o bé es construeix una nova capacitat d’acció a nivell mundial o altrament, cada cop més, veurem polítics afeblits. En el cas dels partits d’esquerra, ara els més debilitats, s’ha produït un trencament entre les bases populars i la seva representació política. Això dóna més poder a la dreta, com s’ha pogut veure a les darreres eleccions, tant al Parlament com als ajuntaments. Jo crec que els partits actuals ja no seran capaços de reconduir aquesta situació. Haurien de fer una renovació tan forta que em sembla difícil que se’n surtin. Penso que aniran sortint altres partits i alguns dels actuals quedaran arraconats. El problema principal és que s’han convertit en partits de promoció personal i no pas de projecte col·lectiu i per tant, és molt difícil que puguin reconduir-se. Pel que fa al creixement de partits de dreta i de partits clarament racistes, l’explicació és que està esclatant l’espectre. Des de la transició democràtica i fins al 2008, que és quan comença la crisi forta, crec que hi ha hagut uns projectes col·lectius relativament compactats i consensuats. No hi havia extrems i sí en canvi, un projecte força homogeni amb un suport popular important. La gent se sentia representada. Per efecte de la crisi es creen dos extrems, la gent que ho passa malament i a l’altra banda, gent que acumula molts diners. Tot dóna a entendre que el projecte col·lectiu està exhaurit i ja no tenim un objectiu comú. Els partits no poden representar perquè cada cop hi ha menys punts d’acord. L’extrema esquerra fa molt temps que ni la vèiem i per altra banda, ara apareix en tota la lluita contra els immigrants, capitalitzades pel PP i altres. Hi ha sectors dins la societat que volen més ma dura, més exigència, fora els de fora i llavors els partits ja no poden cobrir aquest espectre i es van esmicolant. Dins els propis partits també surten tendències que els afebleixen des de dins mateix. Els sociòlegs tot això ja ho hem advertit però els polítics no han volgut escoltar-nos i mai fan cas de les línies de fons.
Com es presenta, doncs, el panorama per a la següent generació?
No es pot saber què passarà. Ara estem en una cruïlla. Tant pot ser que guanyin els especuladors i vagin a la destrucció del que no siguin els seus beneficis o que es pugui donar un tomb i tornar a la situació d’equilibri. Jo crec que aquests darrers anys han estat molt dolents, però jo sempre tinc l’esperança que la humanitat tendeix a millorar. Per a mi hi ha un indicador, que és l’esperança de vida, només aquest. Si la gent viu millor viurà més i això és així i ja està.
