Saray Pavón (Sevilla, 1984) s’exposa davant els seus poemes, que la descriuen, la delaten, i ella ho sap. Repeteix sense parar que és molt tímida. Després arriba a comentar que, de vegades, demana al públic que tanqui els ulls durant les seves presentacions: «Tanqueu els ulls, que vaig a recitar«.
Les paraules comuniquen i Saray es torna a exposar: «Sóc com moltes Sarays». Aquesta vegada ho aclareix en relació amb les seves múltiples trajectòries professionals.
Esferas és un llibre de poemes , i és un poema al seu torn, que li serveix per dibuixar una portada que amaga més que mostra. «T’he imaginat moltes vegades despullant-me a poc a poc», diu un dels seus poemes, amb la delicadesa que es desprèn d’aquest concepte i de l’obra que ha anat recitant.
«Busco entregar-me i que, qui em llegeixi, em conegui una mica més», diu la Saray. Pavón remata: «La poesia és una cosa molt personal i ha de ser sincera«. Ja no li queden més parapets, ha esgotat totes les seves màscares: «la majoria dels poemes són experiències», confessa l’autora, «et despulles en paraules».
Segurament serà per aquesta contradicció que aconsegueix maridar uns codis QR amb la seva poesia: «És una imatge que s’escaneja amb un Smartphone i et descobreix continguts addicionals en relació al llibre», ens explica.
La clau del que sembla ser un immens oxímoron rau en el concepte del sexe. Per a Pavón, «tothom es masturba, tots hem tingut relacions, el sexe és una cosa natural». Des d’aquest concepte escriu poesia eròtica, des de la naturalitat.
Fuig, en principi, de l’edició digital perquè «li dono valor al paper, tinc un e-book i gairebé no el faig servir«, afirma. També fuig de l’encasellament i es resisteix a adjudicar un paper diferent a la dona i a l’home: «La diferència entre la poesia eròtica escrita per la dona i l’home depèn més de cada un. És més de poeta que de gènere. No obstant això, hi ha algunes característiques comunes, per exemple, els homes són més explícits, més sexuals que sensuals, que no pas les dones«.
I és que les seves preferències literàries també van per aquest camí de contradiccions: «A l’hora de llegir sóc molt diferent del que escric, sinó seria com llegir-me a mi mateixa«.
La seva llista comença per Daniel Pennac (Casablanca, 1944), La felicitat dels ogres; Miguel Delibes (Valladolid, 1920-2010), Cinc hores amb Mario o Dona vermell sobre fons gris; i, per obres, El món de Sofia (Jostein Gaarder Oslo, 1952), o Els raïms de la ira (John Steinbeck, 1902-1968).
Els seus són uns poemes curts, frescos i quotidians. «Cal llegir-los a poc a poc, cal degustar-los, encara que es llegeixin en un dia, que no sigui de cop».
Pots veure totes les fotografies de l’acte a la Galeria de Flickr de Dones en Xarxa.
