Comences a votar la pilota als sis anys. Què et mou a continuar-hi en l’àmbit professional?
Certament, amb sis anys vaig començar a entrenar a bàsquet a l’escola Mireia de Montgat, i crec que no va ser fins llavors perquè aquesta era l’edat mínima que calia tenir per jugar, sinó hagués començat abans… Recordo que seguia el meu germà gran, que m’agradava fer el que ell feia. L’anava a veure entrenar quan jo només tenia quatre o cinc anys, i m’ho passava molt bé. Als 11 anys vaig tenir l’oportunitat de jugar amb l’equip del Barça femení, i llavors ja vaig veure que allò anava en serio, i les meves possibilitats d’arribar a ser jugadora professional. Em va suposar certs sacrificis, majoritàriament pel fet que em relacionava poc amb les meves amistats, ja que cada dia, en sortir de classe m’havia de desplaçar a Barcelona, per entrenar, però penso que les possibilitats sempre les has d’explotar.
Explica’ns una mica la teva trajectòria en aquest món.
Cap als set anys vaig passar a un club que només era masculí, el Sant Josep de Badalona. Va ser la manera de superar-me perquè quasi bé no hi havia equips de dones, i per poder seguir progressant vaig decidir entrenar amb nois. Als onze anys, com he dit, vaig passar a l’equip que esponsoritzava el Barça, ja amb noies. Després van ser la selecció catalana i la selecció espanyola, fins als 17 anys, quan em va sorgir l’oportunitat de marxar a Madrid amb un equip de primera divisió, l’Estudiantes, on hi vaig jugar dos anys, molt intensos i que van ser molt importants per a mi, per fer minuts de joc, que és el que li cal a tota jugadora jove. Finalment, em fa fitxar el Perfumerias Avenida, de Salamanca, on he jugat i fet de capitana durant cinc anys, i hem guanyat una lliga, una supercopa a Espanya i una copa d’Europa. Actualment estic amb l’equip de Ros Casares, el qual considero el millor club d’Espanya, tant a nivell organitzatiu, com econòmic, per a objectius… vaja, ara per ara, el més professional aquí.
No trobes a faltar la vida en família?
Per una banda, marxar va ser molt dur. Tenia 17 anys i no havia fet mai rés sola. Estava molt acostumada al pare i la mare. Però per l’altra, va suposar la il•lusió de decidir fer allò que m’agradava, el què volia fer realment, i tot va ser molt ràpid. Després d’aquests set anys fora del meu entorn familiar, tot i la part nostàlgica que pugui tenir, asseguro que estic encantada, i que ho tornaria a fer.
Entrebancs, pel fet de ser dona?
Sí, i tant. I ja de ben petita. En l’equip que entrenava a Badalona, mai no vaig poder jugar cap partit, només entrenar i prou. Els nois què mostraven més habilitats augmentaven de categoria, i jo em sentia arraconada. El fet estava en escollir, o marxava a una escola de bàsquet femení, tot i que el nivell fos més baix, o seguia amb ells, on seguiria només entrenant.
I actualment, et pots plantejar tenir una parella, muntar una família, o hauries de renunciar a la teva vida professional, en aquest cas?
És fa molt complicat, sí. Jo he tingut la sort d’estar cinc anys seguits a Salamanca, però podem trobar casos en què a cada temporada pots estar en ciutats diferents. Ara per ara, la meva vida és inamovible, el meu tipus de vida és aquest, i no hi ha més. Els jugadors d’elit masculins poden mantenir una família, poden marxar d’un lloc a l’altre amb ella, allà a on sigui. En el nostre cas se’ns fa més difícil. Les dones finalitzem la nostra etapa com a esportistes i som dones corrents. Ells, en canvi, acaben la seva carrera professional i segueixen amb la vida resolta. En aquest sentit és on aquestes decisions es poden prendre molt més fàcilment, la seva vida econòmica sempre els acompanya en positiu, al contrari de les fèmines.
Com a persona, aquest salt a la fama ha suposat alguna mena de canvi en la teva persona?
No, de cap manera. Molta gent em diu que està orgullosa de conèixer la Sílvia persona, i això és el que més m’agrada. Sóc amiga. El fet de ser una jugadora professional és paral•lel al meu propi jo. Sí que és cert que fora de l’entorn més personal se m’apropa molta gent, que em volen conèixer per la meva faceta professional. Sempre intento, però, mostrar-me tal i com sóc. Penso que aquesta etapa s’acabarà algun dia, com tot, i sempre quedaran aquelles persones que veritablement s’han mantingut al teu costat per ser com ets, no per ser qui ets. Vinc d’una família molt normal, sé el que costa arribar a on estic i ho valoro molt. Precisament per això, considero que no he canviat gens en la meva manera de ser.
Què canviaries si fos ara que comencessis?
A nivell personal, rés. M’agradaria, això sí, que es canviés la manera en què es ven l’esport femení. S’intenta, es donen passets curts, però hi ha situacions molt discriminatòries encara. Posaré un exemple amb què em trobo molt sovint. Quan he de viatjar per jugar una eurolliga i demano un canvi en la data d’un examen, si coincideix, no me’l accepten. Sempre les mateixes preguntes insidioses de si em penso guanyar la vida arrel dels estudis o amb aquesta mena de joc que faig… Desprestigien el què fem pel fet de ser dones, no et proposen cap mena de facilitat, com passa amb alguns futbolistes reconeguts. El millor seria un reconeixement de la carrera esportiva com es fa als Estats Units, on pots arribar a llicenciar-te amb els quatre anys de rigor. Aquí, es poden convertir ben bé en el doble de temps.
Moltes dones esportistes es queden pel camí. Quins consells donaries a les què comencen?
Penso que amb il•lusió, amb ambició, amb la força del treball dedicat en allò amb què creus que ha de ser el teu futur, no has de deixar que ningú et faci canviar les expectatives. Precisament, jo no sóc pas una jugadora alta, està clar que pateixo limitacions físiques que haguessin pogut repercutir en la meva carrera esportiva. És més, molts cops em van dir: tu no hi arribaràs mai. Però m’he encarregat de mostrar les habilitats que han demostrat que anaven confosos. I això penso que ha de revertir en tots els camps. En l’emprenedoria per exemple, hi ha moltes noies joves que volen encetar el seu negoci. Doncs cap problema, cal arriscar per guanyar. És veritat que les dones hem de demostrar més, però també tenim més pors perquè la nostra motxilla pesa més. Ara bé, estic segura que la dita que les dones som més intel•ligents ens ha de donar el coratge per assumir allò que ens plau fer. Tot es pot aconseguir.
Passem a un altre tema que també coneixes. Utilitzes les xarxes socials freqüentment.
Faig servir Facebook i Twitter. Potser la primera està més dirigida cap a les amistats i la segona és d’un caire més professional que utilitzo fonamentalment per tenir-hi la deferència de contactar amb aquelles persones que em segueixen. També tinc un bloc que, malauradament, ara està una mica deixat de banda. El vaig crear a una pàgina de la lliga masculina perquè, encara que no m’agradi reconèixer-ho, té més visites que les que poden tenir els femenins. Va ser la cara del bàsquet femení dintre d’un bloc masculí, i sincerament, vaig aconseguir que molta gent s’hi enganxés, hi fes comentaris… En el mateix sentit, quan viatjo fora utilitzo Skipe perquè m’és molt còmode. La meva mare està aficionant-se a Internet per llegir o per seguir-me mitjançant la ràdio virtual, conèixer les estadístiques de joc, notícies… S’hi ha fet de seguida. Al meu pare li costa una mica més, però també s’hi ha enganxat! (riu)
Què en penses que des de la nostra associació promoguem la igualtat, que intentem acabar amb les escletxes?
Em sembla una tasca increïble i encoratjadora. Ja prous limitacions trobem a nivell presencial, com perquè també patim discriminacions en l’àmbit virtual… Intentar potenciar la imatge de la dona en tots els aspectes és fantàstic. Calen moltes iniciatives com la vostra.
Ets molt jove però veig que estàs força sensibilitzada que les desigualtats no porten enlloc.
Em sembla fora de context qualsevol discriminació, i més quan s’està fent el mateix esforç i la mateixa feina que un home. Fins i tot, estic segura que les dones ens involucrem molt més en tot. Hem de saber allunyar-nos de les premisses del vell patriarcat que ens revela que el directiu ha de ser home, que les majors responsabilitats han de ser compartides per l’home… Estem canviant, i ha de ser des de tots els àmbits, entre els quals l’econòmic, el del respecte… És difícil entendre la violència masclista que encara arrosseguem. No entenc què pot arribar a passar-nos a les persones, és increïble. Les dones hem de ser valentes. Si cal denunciar un cas, es fa, i punt. És fàcil dir-ho, potser, i difícil fer-ho però, fora pors, es tracta de les nostres vides! El problema potser també està en la justícia, que no és prou rígida. El maltractador empresonat, més d’hora que tard torna a estar al carrer. No es respecten els allunyaments ni tampoc són vigilats, es creen situacions de revenja i això paralitza les víctimes. Penso que s’hauria de fer molt més i acabar amb tota aquesta xacra.
Les teves amigues més pròximes, pensen igual que tu?
Hi ha de tot. No entenc com perquè, per exemple, si el company no vol que vagi a sopar amb les amigues, ella no hi va. Potser el fet que he viscut de forma independent des de ben jove és el que em fa estar tan segura de mi mateixa, i no espero –ni deixo- que ningú dirigireixi la meva vida. Les dones hem de guanyar en autoestima per superar les nostres debilitats.
Què en penses que es proposi derogar la llei de l’avortament?
Es barregen massa els temes polítics amb les religions i això no hauria de perquè ser així. S’està qüestionant les nostres vides i les nostres decisions. El perill de suprimir la llei pot acabar en abandonaments de nadons o en problemes de salubritat per part tant de les mares com de les criatures. Els governs s’haurien de preguntar què volen aconseguir amb privacions com aquestes. Que la gent no avorta gratuïtament, si us plau… Personalment hi estic totalment a favor. Passa el mateix amb els matrimonis entre persones del mateix sexe, que si ara sí, que si ara no. És increïble que qui ens representa mescli tants conceptes per no arribar enlloc. Mentre continuem depenent dels governs no acabarem d’evolucionar mai. Els i les nostres representants ens han de facilitar la vida, que no privar-nos-la. I aquí no depèn d’un tema de costos, sinó de valors.
Quin és el teu futur immediat?
Seguir jugant a nivell professional fins que el cos em digui prou. Intentaré allargar-ho el màxim possible. Després, ja veurem. El món de l’esport em fascina, i voldria no marxar-hi mai. M’agrada molt la psicologia esportiva, que és una branca que tot just comença a funcionar, però que crec que pot donar molt de si, i on puc introduir-m’hi.
