Parlar del Sant Gabriel és parlar de Dori Apolo. Als seus 32 anys gaudeix del futbol com si fos una adolescent iniciada en un món apassionant, només comparable amb l’adrenalina que viu amb les motos. Capitana i referent ofensiu de les catalanes, espera segellar la permanència del seu equip a base de gols.
En el seu perfil en xarxes socials es defineix com una dona alegre, extravertida i presumida. Tot just fan falta uns minuts a l’altre costat del telèfon per adonar-se que Dori Apolo és tal com diu. Nascuda fa 32 primaveres a Mataró, la seva història es surt una mica del normal. Va començar en el món de l’atletisme – va arribar a ser campiona d’Espanya en llançament de javelina i va residir durant una bona temporada al CAR de Sant Cugat – i no va fer el salt al futbol fins fa poc més d’un lustre.
«Sempre em va agradar el futbol i els meus primers records van lligats a jugar amb el meu pare amb una pilota. Fins fa sis anys no em vaig dedicar professionalment a aquest esport, però han estat els sis millors anys de la meva vida», comenta l’ariet, que amb prou feines va jugar mitja temporada al desaparegut Cerdanyola abans de lligar-se el Sant Gabriel, club del qual és sant i senya. «Em sento una jugadora més de l’equip. Potser la gent em vegi com a referent per ser la capitana i a qui li toca marcar gols, però hi ha moltes companyes en aquest equip que tenen molta més qualitat que jo», apunta.
Iniciada la segona volta de la Lliga, el Sant Gabriel ocupa l’equador de la classificació amb 24 punts, a 13 dels llocs que atorguen plaça per disputar la Copa de la Reina i 9 per sobre dels llocs de descens. «No estem contentes amb la primera volta de l’equip perquè creiem tenir plantilla per estar més amunt. Sent realistes sabem que les lesions ens han fet molt de mal i la sort ens ha estat esquiva. Però confiem en remuntar el vol. L’important és eludir el descens i a partir d’aquí seguir millorant. Confio que al final de temporada estiguem 3 o 4 llocs per sobre», analitza Dori.
Tot i no poder debutar fins a la novena jornada contra l’Athletic de Bilbao per culpa d’un doble esquinç de turmell del que li ha costat recuperar-se, Dori és, juntament amb Marta Cubí i Marta Villagrasa, el referent ofensiu del club català. Porta cinc gols en nòmina, gols que porten una signatura especial. «Els hi dedico al meu nebot Iker, que és qui em diu com celebrar-los. El tinc en la distància – viu a Càceres – i sé que viu amb passió tot el que fa la seva tia», afirma.
L’11 a l’esquena i el braçalet de capitana són dues característiques indestructibles de l’extrem esquerra del Sant Gabriel, els tatuatges contrasten amb l’elàstica blava de l’equip. «M’encanten. Tots tenen un significat especial. Tinc tatuat el nom de la meva mare, de la meva germana, dels meus avis, el nombre que porto a la samarreta, motius de casino…», descobreix.
Futbolista sense data de caducitat («fins que el cos aguanti», puntualitza), Dori és aficionada del Reial Madrid, «encara que reconec que el Barcelona té ara millor equip. M’encanta Pep Guardiola i no sóc partidària de José Mourinho. M’encanta parlar de futbol, no em considero fanàtica i sóc de les que penso que l’espectacle no entén de colors».
Dona de contrastos, es pot veure a Dori vestida de curt en un camp de futbol o al més pur estil motard gaudint de la seva segona passió: «Amb el motociclisme em toquen la fibra. Sóc 100% motard, 100% Valentino Rossi i sòcia de Montmeló. No em perdo ni una cursa! Tinc grans amics dins d’aquest món i m’he pogut fotografiar al costat de tots els meus ídols».
En les seves estones lliures se la pot descobrir muntant maquetes, tocant la guitarra – té una guitarra espanyola, regal de la seva parella, Eva Callejas, gran aficionada a la música – o cuinant. «M’encanta ficar-me a la cuina i preparar plats. La paella és el meu plat estrella i les barbacoes a casa amb la resta de l’equip, un dels meus moments preferits», liquida.
