El món occidental està preocupadíssim, i amb raó, amb el programa nuclear dels iranians. Però en aquest país està succeint també altra cosa de la qual es parla molt menys, encara que sigui tan perillosa com una bomba de neutrons. Veuran, des de la revolució de Jomeini les dones iranianes han de tapar-se el cabell amb un mocador i vestir robes àmplies i llargues que ocultin completament el cos.
Tanmateix, cada primavera es llança una campanya contra la vestimenta indecorosa, i la d’aquest any, amb l’impresentable Ahmadineyad al capdavant del Govern, ha estat feroç. Des del 21 d’abril, quan va començar, han detingut una mitjana de 150 dones al dia per ensenyar un mechón de pèl o dur un poc de maquillatge. Caramba, com deia la meva àvia, és que a tots els ximples els dóna pel mateix. O sigui: a tots els fanàtics, els tirans i els retrògrads impotents (perdó, vaig voler dir imponents) els dóna per picar a les dones com primera mesura.Com és obvi, no es tracta tan sols d’Iran.
La setmana passada van assassinar a tirs a Zakia Zaki, de 35 anys, directora d’una ràdio d’Afganistan. Una veritable heroïna civil que lluitava pels drets humans (que casualment inclouen també els de les dones). I els fonamentalistes palestins han amenaçat amb decapitar a les periodistes de la televisió pública de Gaza per maquillarse, vestir a l’estil occidental i no dur vel. En fi, per a què seguir: en tot el món islàmic les dones estan en la primera línia de la regressió i la repressió. Són les primeres víctimes.
No és un tema baladí, i, sobretot, no és un assumpte només de noies. Com bé diu l’escriptora marroquina Fátima Mernissi i moltes altres esplèndides intel·lectuals musulmanes, la situació de la dona és el termòmetre més fiable per a prémer la temperatura democràtica d’un poble i el seu grau de llibertat real. Per a tiranizar una societat i trencar el seu sistema de drets, es comença tiranizando a les dones. Que ho tinguin molt clar els barons: no es pot donar ni un pas enrere en la defensa de la igualtat sexual o, com diuen els cèlebres versos de Niemöller, quan vengen a buscar-los a ells una nit ja no quedarà ningú per a protestar.
