Els talons d’agulla deixaran de trepitjar les voreres de Teheran. La capital iraniana també girarà l’esquena a les cares maquillades de les seves belles dones, enfundades cada vegada amb més freqüència en estrets jeans combinats amb alguna transparència. S’han acabat els barrets, les faldilles curtes, els colors brillants i els mocadors mínims que cobreixen el cap de forma pràcticament testimonial.
L’occidentalització del vestit, una realitat que es va obrir camí en el període més aperturista de la república islàmica, torna a tenir els dies comptats.
Sota la supervisió del mateix aiatol.là Ali Khamenei i amb la connivència una mica escèptica del president conservador Ahmadinejad, la policia s’encarrega des de la setmana passada de vetllar pel compliment del «codi de vestimenta islàmic». Tots els diaris del país ja han publicat la llista de «vicis» susceptibles de ser castigats mentre alerten que l’incompliment comportarà penes de multa i, en els casos més extrems, fins i tot curts períodes a la presó.
En el mateix paquet del desacatament en la manera de vestir s’hi inclouen «les pel.lícules decadents, l’alcohol i les drogues». Les autoritats, doncs, s’han dedicat a fons a la imatge de les dones, a qui no han tingut manies a batejar com a «nines de l’Oest». Però la faceta més repressiva també està deixant una escletxa per a la imaginació. Autoritats i experts busquen la fórmula perquè les dones iranianes deixin de mirar a Occident i beguin de les seves essències per potenciar la seva individualitat en el vestuari.
D’aquí ve la iniciativa de la primera desfilada de models de l’era postrevolucionària a l’Iran. Això sí, amb vestimentes islàmiques i sense maquillar. No va tenir gaire èxit, si s’ha de dir la veritat.
Mentrestant, la policia, sense gens de pudor, no dubta a donar lliçons als dissenyadors. «Volem guiar els nostres dissenyadors per respondre a les necessitats de la nostra societat», assegurava Al-Sadar Ansari, membre de la policia iraniana, que va afegir: «No volem que agafin les idees sobre la moda de la televisió per satèl.lit».
En aquest context, els dissenyadors s’hi estan trencant el cap per introduir novetats en el tradicional xador que facin que les dones musulmanes el desitgin. Ningú dubta, ni l’islamista més extrem, que la peça, en la seva concepció tradicional, és cara, dóna molta calor i és molt difícil de portar. El dissenyador Fahimed Mahutchi treballa en un «xador amb mànigues», molt més pràctic i amb més estil.
«Amb aquesta mena de xador no cal portar un abric a sota», defensa l’autor del disseny amb convenciment després d’advertir que amb el tradicional s’ha de completar la vestimenta amb moltes més peces de roba. Les autoritats són conscients que és més efectiu convèncer que obligar. «El vestit no és una cosa que es pugui imposar des de fora, sinó que ha de ser acceptat de bona gana i de forma instintiva», reconeix la senyora Ghandforush, membre de l’oficina del governador de Teheran.
Ben conscients que els fills de la revolució s’estan rebel.lant contra un estil de vestir uniforme i avorrit, estan convençuts que la vestimenta islàmica pot tenir el seu particular glamur. Únicament els falta trobar-lo.
