La Centavito (en realitat, es diu Sonia) és una dels milers de dones que sobreviuen exercint la prostitució a la costa guatemalenca del Pacífic, una immensa maresma de fèrtils terres negres coberta d’hisendes dedicades al cultiu de la canya de sucre i del plàtan, sota l’ombra dels immensos volcans que emergeixen de l’altiplà.
Guatemala, a tan sols 400 quilòmetres per mar de les zones de producció de cocaïna de Colòmbia i a prop de la frontera amb Mèxic, s’ha convertit en un lloc de pas per als traficants de drogues o persones, per als immigrants irregulars que volen arribar a la terra promesa d’Amèrica del Nord, per a les maras – organitzacions de joves violents, enfrontats entre ells i, sovint, al servei del narcotràfic – i per als milers de treballadors que durant l’època de la zafra – la tala de la canya – s’hi desplacen des de les muntanyes per treballar més de dotze hores diàries a canvi d’uns quants euros per cada tona de canya que tallen.
La història de la Centavito no és gaire diferent de la de moltes dones que exerceixen la prostitució a l’Amèrica Central. Va néixer a l’interior rural de Guatemala, però podria haver nascut en un entorn de pobresa de qualsevol país de la regió. Forçada sexualment durant mesos quan tenia 14 anys per un membre de la seva família, en aquest cas el padrastre, la seva mare mai no ho va reconèixer i un dia va decidir marxar a la capital, on l’única manera d’aconseguir menjar i sostre va ser oferint sexe al servei d’un proxeneta.
Ara té 29 anys i ha tingut tres fills. El primer, quan ella tenia 17 anys, va morir al carrer un dia que, estant borratxa, el va deixar abandonat. Mai no s’ho ha perdonat. Els altres dos, de 8 i 10 anys, saben què fa la seva mare i per què ho fa, i se l’estimen. No s’ha tornat a veure amb la seva família, que no li ha perdonat haver-se dedicat al que s’ha dedicat. En altres casos, els fills estan amb els avis, a qui regularment els envien part de la setmanada, i aquests es pensen que la noia treballa de cambrera o en un taller de confecció.
Malgrat que l’explotació, sovint de menors, és la norma, a vegades la relació de les dones amb els propietaris dels locals on treballen o amb alguns clients habituals és ambigua i, quan et parlen d’ells, hom diria que fins i tot se’ls estimen. Veritat o no, un dels arguments més freqüents per continuar exercint la prostitució és poder pagar el col.legi dels fills. Algunes aconsegueixen passar les fronteres i arribar a l’Amèrica del Nord. La majoria, no. Però el fet de fer-ho tampoc és cap garantia: durant l’any 2007, els EUA van deportar més de 23.000 immigrants guatemalencs indocumentats.
A Guatemala, amb un índex de pobresa del 57%, es produeixen una mitjana de 5.000 assassinats cada any i, des del 2001, han mort violentament més de 4.000 dones. Els abusos sexuals i la violència intrafamiliar, tot i estar absolutament sotsdeclarats, constitueixen el 9% del conjunt de delictes registrats per la policia.
Pobresa, il.legalitat i violència són determinants per a la propagació de malalties, entre elles la sida, ja que impedeixen l’accés a la informació, a les mesures de protecció i als serveis sanitaris. Si bé a l’Amèrica Central la prevalença de la infecció pel VIH no es pot comparar amb la de l’Àfrica o alguns països del Carib, la taxa d’infecció en les dones embarassades de determinades zones ja arriba a l’1%, criteri de l’ Organització Mundial de la Salut per classificar l’epidèmia de generalitzada.
Els esforços d’algunes administracions locals i del Fons Global de les Nacions Unides han aconseguit incrementar el nombre de diagnòstics i tractaments d’aquesta infecció, però s’estima que la cobertura de les necessitats dels afectats arriba tan sols a la meitat. Les projeccions de l’epidèmia a la regió no són optimistes i no es podran revertir si no s’encaren frontalment la pobresa, l’accés a l’educació i a la salut, la prevenció de la violència i la protecció legal de les seves víctimes.
El Congrés de Guatemala acaba d’aprovar, per una inusual unanimitat, la Llei contra el Feminicidi i altres formes de Violència contra la Dona. Costarà que sigui més que un gest però, en tot cas, és un gest important en un país on fins ara els governs no n’han fet gaires per protegir els més vulnerables, sinó tot al contrari.
En Mike, que aten regularment a la Centavito, és un dels educadors socials d’un projecte de cooperació per a la prevenció i control de la sida i d’altres infeccions de transmissió sexual. La seva feina consisteix a vetllar que els collectius més vulnerables puguin accedir als serveis sanitaris, explicar-los com protegir-se d’aquestes infeccions i animar-los a fer valdre els seus drets.
