Entrevista a Asma Lamrabet, metgessa hematòloga, feminista islàmica i presidenta de GIERFI .
Vostè és la presidenta de GIERFI. Què és?
Som un grup de dones musulmanes d’orígens molt diferents, tant geogràficament com culturalment, que volem promoure un pensament alternatiu sobre la qüestió de les dones a l’Islam.
Vostès es defineixen com a feministes islàmiques, per què l’adjectiu ‘islàmiques’?
Perquè creiem que tenim el dret de fer compatible el feminisme amb l’Islam. I per fer això hem anat a les fonts.
Quines fonts?
L’Alcorà i els textos sagrats, que sempre havien estat monopolitzats pels ulemes, que són homes, i han fet sempre interpretacions des d’un punt de vista patriarcal i masclista. Fins ara les dones no podien dir res perquè no coneixien les fonts, no les havien estudiat, i nosaltres treballem fent una relectura dels textos sagrats des de la perspectiva feminista.
L’Alcorà admet una lectura feminista?
Sí. I jo vaig ser la primera sorpresa. Tinc gairebé 50 anys i quan en tenia 30 era una dona completament occidentalitzada, però que tenia una inquietud espiritual que em va fer buscar en la meva tradició religiosa.
I què va trobar?
Doncs que la lectura patriarcal i misògina no tenia res a veure amb el que diuen en realitat els textos sagrats. L’Alcorà conté un missatge de llibertat, d’emancipació de la dona.
Tracta les dones i els homes com a iguals?
Sí. Per començar, l’Alcorà parla de la igualtat en la creació, cosa que no veiem en les altres religions monoteistes, com la cristiana i la jueva. L’home i la dona estan creats d’una mateixa essència. També incita les dones a participar políticament en la societat beduïna del segle VII, l’època de la revelació; els dóna llibertat per escollir marit; tenen el dret al divorci, i no permet el repudi de la dona per part del marit.
Què diu de la poligàmia?
L’Alcorà es va revelar en una societat, de fa catorze segles, que tenia una tradició poligàmica, i era molt difícil que trenqués del tot amb una tradició tan arrelada. Hi ha un versicle que diu que un home, encara que tingui una dona, es pot casar amb una altra per ajudar-la, per treure-la de la pobresa, però l’Alcorà mateix té un altre versicle que diu que la monogàmia és la norma perquè mai un home pot ser just amb dues esposes. I el que és dramàtic és que hi ha dones que ho accepten, que prefereixen ser la segona esposa abans que quedar-se soles.
I de l’ablació del clítoris?
No hi res d’això a l’Alcorà. És una pràctica totalment antiislàmica.
¿Hi ha avenços en la legislació d’alguns països islàmics cap a la igualtat de drets?
Sí, a Tunísia i al Marroc hi ha hagut avenços en els drets civils, molt positius, però que no han anat acompanyats de canvis reals de les mentalitats, perquè no hi ha una voluntat política que sigui així. Per quedar bé davant d’Occident, aquests Estats diuen que estan legislant a favor de la igualtat de gènere però no estan fent la feina de fons. Tu pots anar davant d’un jutge amb la llei a la mà i ell la interpretarà segons les seves conviccions deixant de banda el que digui la llei.
¿Un Estat laic i democràtic és compatible amb l’Islam?
Sí, totalment. Els que diuen que no, són els que defensen que la religió continuï monopolitzada des del poder; són defensors de les autocràcies, que malauradament són el règim de la majoria dels països àrabs musulmans.
Com les veuen a vostès al món islàmic?
Els tradicionalistes ens veuen com una amenaça provinent d’Occident, i els occidentalitzats diuen que parlar de religió i voler-se emancipar no és possible. Però nosaltres creiem que no té per què haver-hi un feminisme hegemònic universal igual per a tothom. Evidentment, hi ha valors que compartim que són bàsics i innegociables: la igualtat de gènere, la llibertat de la dona, etc., però hi ha estratègies i models diferents perquè el context és diferent.
Per què porta mocador vostè?
Jo el porto com una opció personal i espiritual. No crec que sigui una obligació alcorànica, sinó que és un dret tant portar-lo com no portar-lo. El problema és que la majoria de les dones el porten perquè els han dit que l’han de portar per ser una bona musulmana. I com que han estat educades per obeir, ho accepten. Per a mi el mocador no és una prioritat, la prioritat és l’emancipació de la dona.
¿La seva opció, doncs, és fer una reforma des de dins de l’Islam?
Sí. Volem que ens deixin fer el nostre camí, però hi ha un feminisme hegemònic etnocèntric que ha fet de la dona blanca la norma i que des del seu context ha pensat que les úniques solucions vàlides són les seves. Creuen que el seu és el veritable feminisme. Ens sentim marginades per aquest feminisme etnocèntric que parla en nom nostre. I això nosaltres ho contestem donant veu a un feminisme postcolonial no només islàmic sinó el de les negres africanes, les indígenes, les llatines…
