La neuròloga Rita Levi-Montalcini es converteix avui en el primer Premi Nobel que fa cent anys. La prestigiosa revista Nature, arran de l’ocasió, ha publicat un complet reportatge biogràfic (pdf) sobre la reconeguda científica italiana que es pot descarregar de franc. Nascuda l’any 1909 en una família d’origen sefardita instal·lada a Torí, Levi-Montalcini no ha parat mai de lluitar ni d’investigar i, malgrat l’edat, encara treballa.
Cada matí va a la fundació European Brain Research Institute-Rita Levi-Montalcini (EBRI), que presideix, i cada tarda va a les oficines d’una fundació educativa per a dones africanes que va obrir el 1992. Però és que és una dona tenaç. De jove, es va enfrontar a un pare conservador que no creia que les dones haguessin d’anar a la universitat i, tot i que ho va aconseguir, més tard va haver de deixar la universitat per culpa de les lleis racistes de Mussolini.
Abans de marxar del país va començar a estudiar el desenvolupament de les cèl·lules nervioses en un laboratori que es va fer a la seva pròpia habitació de Torí i es va endur quan es va haver de traslladar a Florència durant la guerra, el 1943. Quan es va acabar va tornar a Torí i el 1946 va acceptar una invitació de la Universitat de Washinton (Saint Louis) on s’hi va passar trenta anys i va descobrir el factor de creixement cel·lular, l’ordre que fa que una cèl·lula es reprodueixi (1952). Van ser les investigacions que va fer en aquest camp, amb el seu col·laborador Stanley Cohen, les que els van permetre aïllar el factor de creixement del nervi, fet que els reportà el Premi Nobel de Madicina de 1986.
L’any 2001, quan tenia noranta-set anys, el president italià Carlo Azeglio Ciampi la nomenà senadora vitalicia i encara és el membre més vell de la cambra alta italiana. No es tracta d’un càrrec honorífic perquè pren part activa de les discussions acadèmiques i el 18 de novembre del 2006 va centrar l’atenció de tot l’executiu italià. El seu vot va ser decisiu per aprovar els pressupostos del govern de Romano Prodi. Hi va votar a favor però tot just uns dies abans havia dit que, tot i que era partidària de Prodi, no ho faria si el govern no es feia enrere en la decisió de reduir el finançament per a la recerca científica. I ho va aconseguir, Prodi va haver de cedir.
