«S’estreny al voltant del cap i et fa molt de mal. És molt tancada, i deixa passar tan poc aire que aviat comences a suar. A més, has d’estar molt atenta per on camines perquè no et veus els peus». Així descriu l’escriptora Asne Seierstad la burca, una peça de roba que només permet a les dones veure-hi per una reixeta.
Entre el 1996 i el 2001, totes les dones afganeses estaven obligades a anar amb burca, símbol de la discriminació del govern talibà, que es basava en una interpretació molt estricta de la xara (llei islàmica). El vel integral amagava la dona en una presó ambulant que asfixiava els seus drets i la seva llibertat.
Al deure de vestir la burca s’hi afegien molts altres, com el fet de no poder sortir soles al carrer, no poder anar a l’escola ni treballar, no poder maquillar-se (era un símbol occidental), no poder riure en veu alta ni aparèixer a la ràdio o a la televisió. Qui vulnerés aquests requisits era castigada físicament i verbalment.
«La situació ha canviat respecte a aquella època perquè ara homes i dones són iguals davant la llei», afirma Orzala Ashraf, activista afganesa que va participar en la Conferència de l’Haia com a representant de la societat civil del seu país. Ashraf es refereix bàsicament a la Constitució que es va aprovar el 2004, tres anys després que una coalició internacional liderada pels EUA expulsés els talibans. «Però a la pràctica les dones segueixen estant molt discriminades», matisa Ashraf.
Les xifres del Fons de Desenvolupament de les Nacions Unides per a les Dones (Unifem) ho constaten: l’Afganistan és el penúltim país en l’índex de desenvolupament femení. El 87% de les dones són víctimes de violència, el 85% són analfabetes i l’índex de mortalitat materna és el segon més alt del món.
«El problema és que l’Afganistan és un país bàsicament rural que té molt en compte la tradició», explica Mònica Bernabé, directora de l’Associació per als Drets Humans a l’Afganistan (ASDHA). Així, per exemple, la majoria de matrimonis són arranjats i la família de la noia és qui tria el marit, que ha de pagar un dot.
«Això fa que els homes pensin que la dona és seva i que poden fer-ne el que vulguin», apunta Bernabé. També impulsa les famílies, que necessiten els diners, a casar les filles molt aviat (el 57% es casen abans de fer els 16 anys).
ASDHA va néixer arran d’un viatge que va fer la Mònica a l’Afganistan durant l’època dels talibans. Va visitar cases privades a la capital, Kabul, que servien d’escoles clandestines per a dones. Des d’aleshores, els projectes d’ASDHA, subvencionats per l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD), entre d’altres, han anat adaptant-se a l’evolució del país.
Actualment treballen amb dones drogodependents i dones que són a la presó: «Moltes de les preses han estat inculpades per delictes que no han comès -explica la Mònica-, atès que el marit pot acusar la dona d’un crim perpetrat per ell i pot denunciar-la per adulteri si passa una nit fora de casa, o fins i tot si ha estat violada», conclou.
Però el seu projecte estrella és el que dóna suport al col·lectiu de dones Foundation of Solidarity for Justice, que va néixer el 2007 per exigir que es faci justícia amb els criminals de guerra que estan lliures i que ocupen càrrecs de poder.
«L’administració afganesa no funciona perquè està en mans dels senyors de la guerra», denuncia Mònica. Tant ella com Glòria Company, presidenta d’ACAF, l’altra ONG catalana que treballa a l’Afganistan -són les dues úniques de tot l’Estat Espanyol-, apunten que el país no va enlloc sense un canvi polític.
«L’avanç més important de la societat femenina afganesa és que ara saben que tenen uns drets i que els poden defensar», diu Company. Això ho prova la xarxa de 60 associacions de dones que fan d’interlocutores amb el govern i que ara estan treballant en una llei que penalitzi la violència domèstica, que en l’actualitat no està penalitzada. «La nostra prioritat és la pau, basada en els drets humans i la justícia», diu Ashraf, que considera clau l’ajut internacional, sempre que serveixi per guiar i facilitar eines a les afganeses. «Nosaltres hem de construir el país», declara.
L’herència de tres dècades de conflictes i la mentalitat conservadora de la societat dificulten l’alliberament i l’apoderament de la dona, que si bé ha millorat la seva posició en l’esfera pública segueix estant molt discriminada i menyspreada en l’àmbit privat.
