Delicadament salvatge en el terreny musical, segons coincideixen els crítics, i delicadament combativa en el camp de les idees, hi afegiríem, després d’haver-la sentit parlar sobre Àfrica, amb tanta agudesa com confiança en la pròpia capacitat d’avançar cap a la plena dignitat dels seus habitants. El diàleg va tenir lloc en una de les activitats paral·leles del Festival de Músiques Religioses i del Món de Girona en què aquest estiu ha ofert l’únic concert a Catalunya
En el seu disc Red el bluesman Ali Farka Toure que va animar els seus primers passos musicals, ret un homenatge a Alí Audoy, heroi de la independència de Mali, i al final del tema agraeix el do de viure en «aquesta terra africana que és única». En quin sentit ho és per a Rokia Traoré?
–«Doncs és única, com ho és per a tothom la seva terra, suposo, si bé el mestre Ali Farka Toure ho deia també –i hi estic d’acord– des de la perspectiva històrica de recuperar la identitat africana malmesa per segles de domini, d’humiliació, de servitud… Ali Audoy, juntament amb Modibo Keita, va ser l’artífex de la nostra independència, del Mali modern.»
–Una humiliació que comença amb el tràfic d’esclaus?
– «Sí, amb el tràfic d’esclaus es va iniciar l’espoli de les riqueses del continent, que en bona part continua, i també, com a coartada per practicar aquell vergonyós comerç, es va establir la deshumanització del negre que és la base del racisme. L’esclau no podia ser considerat un ésser humà sinó una simple mercaderia que es podia capturar, vendre i comprar. Però tant o més pervers que el tràfic d’esclaus ha estat per a Àfrica el procés colonitzador, perquè ha actuat sobre la consciència de la gent per assegurar-se l’explotació dels recursos. La colonització ha alterat el sistema de valors, ha sembrat desconfiança i enemistat, ha provocat conflictes i guerres i ha inculcat un sentiment d’inferioritat respecte a l’home blanc que en alguns aspectes encara es percep.
–En aquest sentit hi ha una novel·la de Toni Morrison L’oeil le plus bleu que explica la història trista d’una nena que identifica la seva negritud amb la lletjor…
–«I també podríem constatar que Amadou Hampate Ba i altres autors són més llegits a Europa que a Àfrica… Tot forma part del mateix entramat de rebuig induït envers la pròpia cultura. Un paradigma clar el tenim en el menyspreu a la tradició oral africana que s’ha menystingut com si fos un gènere menor, propi de pobles poc evolucionats i que no està a l’alçada de la tradició escrita, i en canvi constitueix una molt rica font de coneixement. Els africans hem de vèncer aquest complex d’inferioritat i ens hem de sentir orgullosos de la nostra cultura i de la nostra identitat, a la vegada que hem de confiar en la nostra capacitat per avançar. El valor que compartim tots no és el color de la pell sinó el reconeixement de la mateixa dignitat humana. La relació d’Àfrica amb els altres continents ha de ser d’igual a igual.»
–Ha dit de vostè mateixa que té el deure d’intervenir en els afers socials i polítics que afecten les persones. Què diria als actuals dirigents africans?
–«Tinc molt a qüestionar també als dirigents que es corrompen, que no governen pel bé del poble, sinó pels interessos de les grans multinacionals i que se n’aprofiten de forma particular en lloc de combatre l’empobriment de la majoria de la població. És evident que ells són especialment culpables de la situació en què es troba Àfrica, que no hem de buscar només la responsabilitat fora de casa.»
–I així el continent aboca els joves a l’emigració, tal i com relata en el seu últim disc Tchamantché.
–«Entenc que la gent jove marxi d’allà on no veu cap expectativa, però l’emigració no és una solució per a Àfrica, sinó al contrari, és una sagnia, la pèrdua del seu principal valor, perquè s’emporta la gent més preparada per aixecar el continent. La solució d’Àfrica ha de venir des d’Àfrica. Tenim una terra riquíssima, en persones, en cultura, en recursos i matèries primeres. Àfrica l’hem de saber construir els africans…»
–Per què considera que «la revolució dolça de les dones», segons expressió seva, serà el detonant del canvi i de l’autèntic procés de desenvolupament?
–«La dona africana és extraordinària. Ha fet del sofriment el que altres dones han fet del plaer. Tota la seva feminitat està posada al servei del benestar dels fills, del marit i de la societat en general. No hi ha generositat ni força superior a la seva i els canvis més importants s’estan produint al seu voltant. El camí per recórrer és molt llarg i cal superar obstacles com ara la mutilació genital i els matrimonis forçats, però la progressiva escolarització de les nenes les fa més resistents, i estic convençuda que la disposició de les dones a treballar pel bé comú és el que portarà en gran part el desenvolupament a Àfrica.»
Va néixer el 1974 a Mali i és una de les artistes africanes més reconegudes, autora de títols com ara Mouneissa, Wanita, Bowmboi i Tchamantché, que l’han duta pels escenaris del món. Amb les seves cançons i proclames expressa l’orgull d’un continent que s’allibera de segles d’humiliació.
