Només qui coneix els problemes de forma directa sap que, sovint, les solucions no són ni fàcils ni ràpides. És el cas de Mari Cruz Lera, que coordina el servei de suport a víctimes de violència sexista a la Fundació Surt, i de Sonia Moragrega, responsable de l’àrea d’atenció a les dones d’aquesta entitat.
A la pregunta de per què només cinc de les 32 dones assassinades des de començament d’any havien denunciat el seu agressor, la resposta de Lera és contundent: «La denúncia és una de les eines, però no acaba amb el problema; al contrari, significa iniciar un llarg procés emocional». I afegeix: «Denunciar de cop, sense una feina prèvia, no serveix de res».
Diversos són els motius pels quals les víctimes sovint són reticents a portar el seu cas davant la justícia. Segons explica Moragrega, una de les causes és que «les frena la idea que els seus marits puguin anar a la presó».
Un altre factor a tenir en compte, segons Mari Cruz, és una cosa que, encara que bàsica, convé no perdre de vista: «En alguns casos, no identifiquen els abusos que estan patint». A això s’hi ha d’afegir el factor econòmic, de pes creixent en temps de crisi.
Es tracta en aquests casos de dones que no tenen ingressos propis i que, per tant, tenen dependència del company maltractador. Però hi ha més. Per exemple, el desconeixement de les eines a què poden recórrer. «Pensen que la violència psicològica no és constitutiva de delicte, o bé que no les creuran», afirma Lera. Vinculat a això es troba la por que la sentència judicial no sigui condemnatòria.
Sonia Moragrega apunta un altre fre: «Les notícies en les quals s’explica que una dona ha sigut víctima mortal de violència masclista després d’haver denunciat la seva parella generen un missatge molt negatiu per a aquelles que s’ho estan plantejant».
A això s’hi ha d’incorporar un altre temor: la falta de recursos específics perquè la dona trobi suport en forma de vivenda o feina per fer un pas que, òbviament, les obligarà a independitzar-se.
Sonia i Mari Cruz sol·liciten a les administracions que adaptin més els seus plans d’ajuda i flexibilitzin les condicions d’accés, especialment per facilitar vivendes en què la víctima no hagi de compartir espai amb altres dones que han estat maltractades.
Per les responsables de l’àrea de la dona de la Fundació Surt, la denuncia no és més que la punta d’un enorme iceberg de mesures pendents. El primer és detectar els casos a través del taller de prevenció pel qual passen totes les dones que reben inserció laboral al centre.
A partir d’aquí comença un llarg procés de suport terapèutic, d’informació sobre els recursos legals, laborals i socials existents. Tot per desfer els nusos psicològics que tenen garratibada la víctima.
La feina és de fons, perquè requereix que la dona «recuperi tots els estadis de la seva vida», explica Sonia. En molts casos «s’adonen que fa molts anys que pateixen aquesta violència», explica Mari Cruz.
Totes dues descriuen un recargolat i cruel procés en què la violència psicològica precedeix la física. «Si has preparat el terreny controlant-la, fent que tingui baixa l’autoestima, que cregui que no pot fer res sense tu, quan arriba la violència física la dona dubta i fins i tot se sent culpable», explica Lera. Per subratllar la importància d’aquesta classe de maltractament, Lera sosté que «moltes dones preferirien una bufetada a la violència psicològica soferta».
Per això, la feina que du a terme Surt es basa en «l’autoestima, la motivació, la capacitat de negociació, la gestió dels rols, l’exercici del poder per part de les dones», indica Moragrega.
Sonia i Mari Cruz volen llançar un missatge d’esperança i que consti en acta que en molts casos s’aconsegueix que les dones surtin del túnel. En altres, no es veuen prou fortes i abandonen les sessions.
A vegades, la teràpia aconsegueix almenys que dones madures amb una llarga relació de parella aconsegueixin «posar límits, alliberar-se del control i, sense arribar a trencar la parella, fer una vida independent», es felicita Lera.
