És inevitable sentir-se com un intrús al passar les pàgines de Frida Kahlo, sus fotos, el volum que acaba de publicar l’editorial RM i que reuneix més de 400 fotografies, la majoria inèdites, de l’àlbum familiar de la pintora i el muralista Diego Rivera.
És com entrar d’amagat a les golfes de la Casa Azul, la llar i l’estudi de l’artista a Coyoacán (Mèxic), i obrir sigil·losament les caixes que havien estat tancades durant més de 50 anys, des de la mort de Frida el 1958.
Aquesta selecció de les més de 6.500 imatges que va atresorar la parella mostra Frida Kahlo més enllà del personatge tràgic que es va construir en vida, una Frida alegre, amb els cabells deixats anar i sense guarniments que va viure una època històrica trepidant.
Guillermo Kahlo, un dels millors fotògrafs mexicans del segle XX, va retratar la seva filla Frida als 2 anys i la mirada directa de la nena Friduchita és la que obre el llibre.
El capítol més extens (116 pàgines) porta per títol Amores . Conscient de la tendència humana a tafanejar en la vida privada dels altres, tendència que en el cas de Frida Kahlo ha donat quilòmetres de literatura, l’autor de l’assaig que acompanya aquestes fotografies, James Oles, avisa: «Es tracta de fragments de xafarderies preservats en plata sobre gelatina…, enraonies més que testimonis».
Per Amores circulen sobretot retrats de Diego Rivera (un d’ells estampat amb el carmí dels llavis de Frida), però també apareixen altres homes i dones que van tenir la seva estona de complicitat sexual, intel·lectual i creativa amb la pintora: l’escultor Isamu Noguchi, el fotògraf Nickolas Muray, el poeta André Breton, l’intel·lectual Lev Trotski, la fotògrafa Tina Modotti, l’actriu Dolores del Río, les artistes Alice Rahon i Georgia O’Keefe, i diverses de Cristina Kahlo, la germana de Frida que va tenir un idil·li amb Rivera.
Frida apareix rient i fumant un cigarret rere un altre amb els seus amics, una imatge que xoca amb els seus famosos retrats de mirada endurida. Aquesta sèrie il·lustra com el tàndem Kahlo-Rivera exercia d’imant per als personatges més il·lustres de l’època.
«Si algú volgués fer un àlbum de celebritats d’aquells anys, en tindria prou consultant les 6.000 fotografies de l’arxiu per crear el Qui és Qui d’aquell període», escriu Gerardo Estrada. De l’arxiu de Frida i Diego en sorgeixen firmes llegendàries de la fotografia com Man Ray, Brassaï, Pierre Verger, Tina Modotti, Edward Weston i Gisèle Freund.
Són els retrats que Nickolas Muray va prendre de Frida el 1946 els que mostren la seva imatge més insòlita. En dos d’ells, Frida està ajaguda al llit entre llençols desfets, amb els cabells deixats anar, en un seminu que deixa a la vista la part baixa de l’esquena, destrossada per l’accident que va patir als 18 anys.
Precisament un dels capítols del llibre es titula El cuerpo roto i s’obre amb una radiografia de l’esquena de la pintora, en què s’aprecien els cargols que apuntalen la seva columna fracturada.
Només quatre de les més de 400 imatges porten la firma de Frida Kahlo, que va aprendre la tècnica ajudant el seu pare i intercanviant opinions amb els mestres de l’època. L’artista escriu sobre les fotos, les retalla, les doblega i les comenta al revers: «¡Idiota!», va anotar a la foto de la seva primera comunió.
L’última part del llibre està consagrada al trepidant ambient social i polític de la primera meitat del segle XX en què va viure Frida Kahlo. Algunes imatges mostren la influència de la fotografia en la seva pintura, com la sèrie sobre el sepeli d’un nen indígena, que li va servir per pintar l’impactant quadro El difuntito Dimas Rosas.
