Encara no ha acabat l’any 2010 i ja són 64 les dones assassinades a Espanya víctimes de la violència de gènere, 11 d’elles a Catalunya. La xifra no és esperançadora: en tot l’any passat en van morir 55 i enguany la xifra ja s’ha superat. Totes aquestes víctimes van ser homenatjades el passat dijous, Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència envers les Dones.
De les 64 dones mortes, aquest any les víctimes són més grans, la majoria no havien denunciat – només 15 de les 64 ho havien fet i dos d’elles van retirar la denúncia posteriorment – i més del 60% convivia amb el seu agressor. A més, s’ha incrementat el número de dones immigrants assassinades, que constitueixen el 38,1% del total.
Precisament, la denúncia és la porta d’entrada al sistema de protecció de les dones i les institucions i administracions insisteixen en la necessitat de fer-ho, encara que entre les víctimes prendre mesures legals no és una realitat gaire estesa, com constaten aquestes dades.
L’Observatori de Violència Domèstica i de Gènere apuntava que el nombre de dones que van presentar una denúncia per violència de gènere i posteriorment van renunciar a continuar amb el procés judicial ha augmentat un 46,4% des de 2007.
Així, de les 470.706 denúncies presentades des del mes de gener de 2007, hi ha hagut 58.118 renúncies al procés, cosa que suposa un 12% del total. Si l’any 2007 van ser 2.735 dones que van renunciar a seguir endavant amb la denúncia, el 2010 han estat 4.004.
La presidenta de l’òrgan, Inmaculada Montalbán, ha mostrat la seva preocupació per l’augment d’aquestes renúncies i ha explicat que es deuen al dret que té la víctima a no declarar, cosa que es tradueix en el sobreseïment o l’arxiu del cas, ja que el testimoni de la dona «és vital» per arribar al final del procés.
D’altra banda, des de l’Observatori de Violència Domèstica i de Gènere es considera que la resposta judicial està millorant en els últims cinc anys i de fet s’entén que la llei de violència de gènere ha salvat «moltes vides».
Des que existeixen els jutjats de violència sobre la dona, el 2005, s’han dictat 140.936 ordres de protecció, un 73% de les sol·licitades. I s’insisteix que «no hi ha impunitat per als maltractadors»: el 79,5% de les sentències dels jutjats especialitzats en violència masclista han estat condemnatòries, mentre que les dictades pels jutjats penals que han comportat la condemna han estat el 53%. A les audiències provincials les sentències condemnatòries han estat el 81%. En total, més de 145.000 acusats han estat condemnats per violència de gènere pels òrgans judicials especialitzats.
El delegat per la Violència de Gènere, Miguel Lorente, apuntava que «més que un error, el que passa és que el que està funcionant encara no ha arribat a tot arreu». Però subratlla que el «dèficit més significatiu» és el de la societat que justifica determinades conductes violentes i que permetin que l’home segueixi mantenint una posició de poder.
Com a membre de la Convenció de Nacions Unides sobre l’Eliminació de Totes les Formes de Discriminació Contra la Dona, Soledad Murillo, no es resisteix a comparar la indignació que existeix amb el terrorisme a Espanya amb el fet que la violència masclista no sigui considerada un dels principals problemes del país.
De fet, segons el baròmetre del Centre d’Investigacions Sociològiques del passat mes de maig, només el 2,6% dels espanyols considera que la violència de gènere és el principal problema. Murillo assegurava que hi hauria d’haver més intolerància cap a aquest fenomen que «ha de relacionar-se amb la falta d’oportunitats que encara tenen les dones».
En relació amb la manera de solucionar el problema, alguna vegada s’ha apuntat de «l’efecte imitació» que poden causar les informacions sobre aquests crims als mitjans de comunicació i la necessitat de restringir aquestes informacions en els informatius.
En aquesta línia, l’Institut Català de les Dones apuntava que la informació és «imprescindible» i que aquesta cal fer-la amb rigor, posant èmfasi en els serveis d’assistència per a les víctimes i les conseqüències per a l’agressor. Tot i això, apuntava a la necessitat de distingir entre les bones pràctiques informatives «i el mal ús i abús» que alguns mitjans fan de determinats aspectes d’aquests casos.
