La castellarenca Vanessa Barbens Zaragoza escriu:
«La màgia de ser dona
Cada matí et lleves amb l’esperança d’un nou dia: potser la nit anterior et vas quedar adormida amb les llàgrimes als ulls, que denoten el teu patiment constant: l’angoixa de no sortir-te’n de la crisi, no trobar una feina que et permeti fer tirar endavant als teus, la conversa mantinguda amb la professora del teu fill, el plantejar-te si, en el fons, no ets massa dura amb ell i si caldria rebaixar els càstigs, encara que semblin la millor solució, l’enrabiada que et va dur a escridassar histèricament a la petita, que sempre es vol sortir amb la seva… en general, la inquietud d’un futur incert.
Vas tancar el llibre, vas apagar la llumeta de nit i el teu cap va començar a girar pel cercle vertiginós de les preguntes sense resposta.
Hi ha qui no entén que el món d’una dona comprèn el fora i el dintre: l’exterior, aparentar que tot va bé: si treballes, sentir-te satisfeta i demostrar la vàlua del teu pes com a persona activa i si no, lluitar contra les adversitats d’aquelles ments atrevides i recargolades que només entenen la buidor i la pobresa d’una existència dedicada a la llar, al marit, als nens… amanida amb els programes escombraria que, es suposa, tant t’agraden. L’interior, el combatre el turment, les frustracions, la depressió que aflora quan sembla que alguns fils de la teva vida, s’estan perdent. La unitat i el control són la responsabilitat que ens han atorgat; la debilitat sembla la nostra insígnia, però realment les que porten la força, les que s’impliquen, les que no desisteixen i miren de cercar tots els remeis a les infermetats que sorgeixen, som nosaltres: dones que tanquem la llum i que ens sumim en l’amenaça de la foscor, que no ens permetrà conciliar el son fins que no posem ordre als nostres pensaments, mentre escoltem els roncs dels nostres homes, que també resolen els conflictes des del paradís dels somnis…»
Escrit per: Vanessa Barbens Zaragoza
Més informació al seu bloc.
