L’Eugènia Cabezudo té 57 anys i és mare d’un fill i una filla. En fa 37 que viu a Montgat i ja des d’un principi que el petit poblet maresmenc la va enamorar. Viure al costat del mar és un valor afegit que l’entrevistada no dubte. És aficionada a caminar, fins i tot ha fet algunes carenes del Cadí, indret que visita molt sovint. També l’apassiona la lectura.
Ha treballat com a directora d’activitats socioculturals i va iniciar-se en la política l’any 2007, coordinant les àrees d’Acció Social i Medi Ambient. Actualment és regidora de Policía i de Serveis Socials i Polítiques d’Igualtat, càrrec que per motius aliens a la seva voluntad haurà de deixar després del pròxim dia 22 de maig.
Has treballat amb més homes que dones…
Exactament. Fins ara tinc al meu càrrec 19 homes i només una dona, referint-me al Servei de Policía. I com a tot arreu, hi ha de tots colors. Homes que no suporten tenir un cap femení i d’altres que ho accepten com si rés. Problemes?, els lògics, i només amb aquelles persones que no te’ls porten pel fet que treballin per aquest cos, sinó que es dediquéssin al que fós passaria el mateix. Costa, però crec que me n’he sortit prou bé.
Quines consideres les teves fites més importants durant aquest mandat?
Haver tingut la capacitat de formar un grup de dones, sense dubte. No ha estat fàcil, però tant la tècnica del Servei com jo hi creiem molt i no ens vam donar mai per vençudes. Era necessari, i a poc a poc l’intent va donar els seus fruïts. Ja fa dos anys que les dones estan molt engrescades i encoratjades. Una de les seves inquietuds és introduir-se en el món de les noves tecnologies i dominar la xarxa, i per a aquesta labor us tenim a vosaltres. No volen perdre més trens en la seva vida, i ara mateix internet les provoca, com a un espai a on poguer dir la seva, deixar-se veure sense contemplacions. A banda, estan gestant la inscripció com a associació, que no trigaran gaire a crear.
En les polítiques d’Igualtat m’he implicat insistentment, com a persona. Les he treballat molt i molt i, sinzerament, em sabrà greu no seguir-ne al front perquè considero que serà com desaprofitar-me. Quedi clar que ben lluny de voler penjar-me medalles, amb aquest comentari. Però la veritat és que és un tema que domino moltíssim perquè, com dic, l’he viscut profundament i el porto al cor. Conec tots els registres com per poguer defensar aquest àmbit.
I les dones joves, segueixen el mateix rol que les de certa edat?
Em preocupen les dones joves que no entenen la nostra manera de fer, que en son masses. Jo sempre els comento el mateix. Hem trigat molt en aconseguir el que tenim, per poc que sigui, però ho podem perdre en una bufada. Cada cop se’ns retallen més drets. Jo porto una espina clavada, en aquest aspecte, i és la supressió del Ministeri d’Igualtat. No ha fet més que semblar que som, altrament, prescindibles. Desmuntar el que ja estava rutllant i funcionava ha suposat donar un pas enrere. Aquest sostre de vidre tan gruixut que seguim tenint al damunt hem de fer que caigui. Si sabéssim les xifres que hi ha al darrere, i no només les que es publiquen, veuríem que son esfereïdores. Una altra cosa que considero important és que en serveis com el nostre sempre hauria d’haver al capdavant una dona, per sensibilitat, ni que sigui.
Després del dia 22 de maig poden passar moltes coses. Quin seria el teu missatge cap a la persona que ocupi el teu lloc?
Que conservi tot allò que ja funciona. Penso que els encerts no s’hauríen de suprimir mai. S’hi poden afegir millores, és clar, però mantenir l’esperit pel que es van crear és imprescindible i raonable.
A nivell general, quin és el teu punt de vista dels avenços aconseguits en les polítiques de gènere des dels ajuntaments democràtics.
Han passat 30 anys. Dir que no hem aconseguit rés seria absurd. Però crec que al principi, en molt poc temps varem aconseguir molt. Després, la marxa es va ralentitzar, i continuem seguint en la mateixa velocitat, que és poca. Necessitem treballar molt per arribar a ser considerades com caldria. I això no és producte que nosaltres no ho volguem, sinó que ens cal més recolzament per part de totes les administracions públiques, que en molts casos intenten ignorar la nostra situació. Està fora de lloc, però passa, haver d’assumir comentaris com ara que no se sap de què ens queixem, si els homes ajuden a casa més que abans, o que fins i tot podem votar… No em val allò de, vols que t’ajudi a treure la taula?. O, necessites que planxi?. Què passa, que totes aquestes tasques son només de la nostra responsabilitat?. Resulta que el nostre gènere ha d’actuar de superwoman! Anem malament, així.
Però, potser les responsables que sigui així en som nosaltres mateixes…
Nosaltres, de vegades som les nostres pròpies enemigues. Hem deixat que els homes ens féssin caure en la trampa de la manipulació del «divide y vencerás». Ens cal una unitat flagrant. Sempre comparo aquesta situació amb la dels països pròxims. Si Europa estés més unida, els Estats Units ja podrien tremolar, ja… Una Europa forta s’empoderaria de tal manera que podria passar la mà per la cara als altres. Les inseguretats ens poden, tant als països europeus com a les dones. I en l’últim cas almenys, patim nosaltres les inseguretats del sexe contrari perquè, rés de rés d’allò que son els forts. El que passa és que al darrere de la força física amaguen les seves carències, i nosaltres, les dones, no ens aturem a pensar-hi.
Estem enmig d’una crisi econòmica important, qui creus que la suporta millor, l’home o la dona?
Les dones, absolutament!. Per què?, doncs perquè som millors gestores, genèticament parlant. A banda, històricament les dones han hagut de suportar crisis molt més greus que l’actual i se n’han sortit, han sabut comprar justament allò que feia falta per posar el plat a taula a tota la família, s’han esmerçat a cosir per vestir-la, i tot això amb l’entrada de sous precaris a casa. L’home, en canvi, s’ha limitat a treballar i n’ha estat totalment aliè de com s’ho ha muntat la dona per fer subsistir la família.
Si les dones som tan bones gestores, per què creus que no s’ens té en compte a l’hora d’accedir a llocs directius a les empreses?
Per dues raons, crec. L’una n’és resultat del que ja he comentat, el fet que ens deixem portar massa i anem cap a l’enemistat entre nosaltres mateixes. La segona, lluitar contra el patriarcat tan sublim és tan difícil… Tot i així, penso que el dia que les dones deixem de mirar-nos com a rivals aconseguirem molt més que el que tenim ara mateix. Fa uns dies vaig fer un comentari que deia que durant més de 2000 anys d’història han manat els homes. Aquesta elecció ens ha portat a guerres, a la destrucció del món des de l’ambit més natural, a greus crisis… En definitiva, no ho han fet tan bé com els sembla. Llavors, per què aquesta por a passar-nos les mateixes responsabilitats a nosaltres?, segur que pitjor que ho han fet ells no ho farem nosaltres.
Del teu pas per aquest ajuntament, quina és l’experiència que recordaràs com a més agradable, i quina preferiries oblidar?
He gaudit molt de la meva feina, en general. No oblidaré en tota la meva vida cap de les dues regidories, cadascuna d’elles i dintre de les seves peculiaritats han estat apassionants. Potser m’he identificat molt amb Dona, perquè jo sóc força reivindicativa i perquè crec que s’haurien de treballar molt més les polítiques en aquest àmbit, i si n’he pogut posar el meu granet de sorra, contentíssima. El que no m’agrada gens, i no per oblidar-ho, és la quantitat de burocràcia que existeix a l’administració pública. Penso que la lentitud que això comporta davant de qualsevol gestió és extrema.
Una radiografia ràpida, contesta’m, blanc o negre?
Blanc.
Més o menys?
Més.
Sentiment o coherència?
Sentiment.
Lectura o música?
(Dubte), potser lectura.
Estiu o hivern?
Estiu.
Planta o flor?
Flor.
Faldilles o pantalons?
Aquí m’has matat!. Encara que no me les posi mai, triaré faldilles.
