Observar amb atenció el món laboral, aquell escenari ple de vestits i granotes amb cremallera, serveix per descobrir uns quants atributs comuns en les dones que s’hi han endinsat i, més difícil, han deixat empremta (pública). Les periodistes no en són cap excepció.
En no gaire temps la feina de recopilar els noms i les històries de les pioneres de la professió ha florit en un llibre, Mujeres de palabra, del director territorial de RTVA, Antonio Torres, i en un projecte d’investigació, Periodismo en tiempos difíciles, impulsat per l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya. La narració sembla una recopilació d’anècdotes, però és senzillament la crua realitat de principis del segle XX, els anys de plom de la dictadura i la transició.
Expliques dues antigues col·legues, Teresa Rubio i Margarita Rivière, com el 1974 van ser les primeres dones a formar part de la plantilla del Diario de Barcelona. Recorda Rubio que va sortir una nota en la tercera pàgina del diari: «Dues primeres periodistes redactores». «¡No era el 1950, era l’any 1974!», explica en la investigació citada.
Una altra ex-companya de trinxera, María Eugenia Ibáñez, observa: «En les redaccions d’aquella època em sentia menys discriminada del que m’he sentit després quan he fet alguna manifestació contra algun comentari d’algun company o algun contingut del diari».
Un nou salt ens porta a principis del segle XX, quan Carmen de Burgos Seguí, Colombine (1867-1932), va ser la primera dona dedicada a l’exercici professional del periodisme. Torres enumera els amics d’aquesta pionera: Ramón Gómez de la Serna, Vicente Blasco Ibáñez, Juan Ramón Jiménez, Rubén Darío, Benito Pérrez Galdós i Rafael Cansinos Asséns, entre altres.
La seva carrera i el seu compromís amb els drets de la dona van ser notables. «Aconsegueix obrir-se camí a Madrid, ser enormement respectada i després, com no podia ser d’una altra manera, oblidada perquè era dona», consta en el llibre.
Cito al principi del text els atributs compartits per les periodistes. Valentia. No només de les que van actuar de màquina trencaglaç quan el gel periodístic era molt dur. Encara fa fred a les redaccions. Dones com les recentment nomenades responsables de Política, Neus Tomàs, i de la delegació de El Periódico a Madrid, Gemma Robles, necessiten coratge per exercir la seva tasca amb una visió integradora en un entorn polític i social en fase dubitativa entre la posa i l’aposta en la qüestió de la igualtat.
Rigor. Al marge del que se’ls suposa a les persones dedicades al periodisme, aquell que també emana amb autoritat moral d’una història femenina contra la manipulació, el menysteniment, l’ocultació, la falsedat i l’abús. Saben de què va.
Responsabilitat. La que tenen en aquest moment de transformació i temptació davant els productes superficials, hedonistes i perillosament despreocupats amb l’ús de la imatge i del cos de la dona.
I decisió. En paraules de Josefina Carabias (1908-1980), la primera fèmina que va viure contractualment del periodisme: «El canvi arribarà quan les dones puguin parlar de tot i accedeixin a grans responsabilitats».
Totes van ajudar i ajuden. Mirem més enllà. Dones joves com és ara la lectora Noemí Alonso, «periodista pràcticament llicenciada», segons la carta que remet a la Defensora de la Igualtat. Alonso es queixa del tractament donat pels mitjans de comunicació a Rebekah Brooks, una de les figures centrals del cas Murdoch.
«Tenint en compte que les notícies relacionades amb aquest tema estan tenint una gran repercussió i estan sent seguides per moltes persones», a la universitària li resulta escandalós que s’al·ludeixi a Brooks amb referències físiques, per exemple, a la seva melena i se la faci protagonista. Les joves tenen la paraula. ¡Fins al setembre!
Eva Peruga és Defensora de la Igualtat d’El Periódico
