En el seu manual Com escriure relats policíacs, C. K. Chesterton afirmava sense embuts que una novel.la negra només podia ser escrita per un home. Era l’any 1934 i en aquesta data, però, ja despuntava una jove Agatha Christie amb Mort a la rectoria i Assassinat a l’Orient Express. D’aquesta prejudici, avui desfasat, queden, però, petits brases.
El 2008, els escriptors escocesos Ian Rankin i Val McDermid van sostenir una notable disputa després de manifestar el primer que totes les escriptores de novel.la negra eren lesbianes. «Per descomptat, és clar que la lluita no ha acabat. En alguns cercles hi ha prejudicis cap a les dones que simplement escriuen. I encara queden persones que pensen que les dones necessiten permís per escriure sobre la violència, encara que elles siguin les seves primeres víctimes», explica McDermid, autora d’Un territori fosc.
Com en molts altres àmbits, les dones també han hagut de trencar murs a la literatura. Sobretot en aquells gèneres adscrits gairebé de forma inconscient a l’home, com és la novel.la policíaca, la ciència-ficció o la fantasia.
Entre els primers llibres d’Agatha Christie i els de Patricia Highsmith van passar més de 30 anys. Després va haver d’esperar a l’explosió de P. D. James, Ruth Rendell, Sue Grafton i Sarah Paretsky en els vuitanta. I ara, han hagut de passar tres dècades perquè les nòrdiques Åsa Larsson, Camilla Läckberg i Mary Jungstedt canibalicen el mercat com els seus companys Henning Mankell i Stieg Larsson.
Un esclat d’escriptores de novel.la negra al qual s’han unit en els últims temps espanyoles com Cristina Fallarás, Vanessa Montfort, Mercedes Castro, Teresa Solana, Yanet Acosta i Maria Saragossa, sense oblidar la precursora Alicia Giménez Bartlett.
La Setmana Negra de Gijón, que va començar el divendres, sembla haver pres bona nota d’aquest fenomen recent, tot i que encara pervisquin certes cendres del antiquat prejudici. En la seva edició número 24 ha programat, precisament, a 24 escriptores d’un total de 140 autors. És a dir, les dones representen encara un succint 17,1%, però com confirma el seu director, Paco Ignacio Taibo II, «és cert que hi ha una presència més gran que en altres ocasions».
Quines raons s’amaguen després d’aquesta irrupció? Les pròpies autores responen, per endavant, que l’instint comercial de les editorials ha canviat pel que fa a les dones. «Els segells ara estan apostant per nosaltres. Les editorials estan plenes d’idees preconcebudes, però s’han adonat que nosaltres també podem vendre com els homes«, afirma Yanet Acosta (Tenerife, 1975), autora del policial gastronòmic, El xef ha mort, editat per Nuc, i que de la publicació al maig ha obtingut excel.lents crítiques.
«El món editorial està obrint el mercat. I crec que li devem molt a les nòrdiques, que són les que han obert les portes», afegeix Vanessa Montfort (Barcelona, 1975), que amb el thriller Mitologia de Nova York (Algaida) va guanyar el 2010 el Premi Ateneu de Sevilla.
Una vegada que els segells han trencat amb els seus escrúpols, les llibreries s’han inundat de títols que susciten una bona bateria de preguntes: Com narren els crims les dones? Com aborden la violència? Per què solen plantejar temàtiques com el segrest o l’assassinat de nens?
Teresa Solana (Barcelona, 1962), autora de Negres tempestes, novel·la protagonitzada per una inspectora «encara que no s’hagi arribat a la paritat, avui no és inversemblant una dona policia», diu, no creu que hagi de ser una dona la que tracti en exclusiva d’aquests temes, però «quan et poses a escriure no pots deixar penjat el vestit que determina el teu sexe».
Solana defensa que la seva escriptura part del que el preocupa com «dona i ciutadana». «I reivindicacions que les dones i homes no som iguals en certs aspectes. La maternitat és una d’aquestes coses», afegeix aquesta escriptora, en la novel·la cobra gran importància la relació entre la inspectora i la seva filla okupa.
Més incisiva encara es mostra Cristina Fallarás (Saragossa, 1968), que ha rebut aquest any diversos premis per Les nenes perdudes (Roca), una història cruíssima sobre el crim de dues petites. «Està escrita amb molta ràbia», afirma. «És una ràbia que neix dels abusos que hem patit i patim totes com a mares i filles. Volia que fes mal perquè formem part d’una generació en què ens han educat per ser homes i després ens han dit que siguem mares i putes. Tot això juntament és dificilíssim de portar».
En el mateix sentit s’expressa l’escocesa McDermid, que durant els vuitanta va cobrir les vagues mineres angleses com a periodista: «Les dones tenen treball, s’ocupen dels seus fills, dels seus pares… Fins ara, aquesta experiència no és la dels homes, i quan escrius treus la teva pròpia experiència vital. Per això, les novel.les de les dones cobreixen un món més ampli». Com a paradigma apareix Sophie Hannah, l’últim policíac és La mala mare.
Per altres autores, sobretot de generacions posteriors, aquesta feminització de la novel.la negra no és tan evident. «No crec que temàtiques com la maternitat siguin una cosa específica de les dones, el que passa és que nosaltres tenim menys pudor per escriure sobre això«, postil·la Maria Saragossa (Campo de Criptana, 1982).
Ella és autora de Diuen que estàs morta (Algaida), premi Ateneu Jove, una novel.la que va sorgir després de l’assassinat d’una noia al seu poble fa sis anys. Mai li van interessar els aspectes més femenins. «L’assassí era un xaval que anava cada diumenge a menjar calamars al bar que tenen els meus pares. El que em va xocar és que el mal no es nota a la cara», explica.
Yanet Acosta i Vanessa Montfort també insisteixen que l’interès per determinades temàtiques és una qüestió de sensibilitat de les persones, no de sexes. «Jo tinc molts alumnes en els meus tallers literaris i hi ha un 90% d’error quan els dic que identifiquin el sexe de l’autor«, sosté Montfort.
Pel que fa al tractament de la violència i el llenguatge, sí que existeix un canvi pel que fa a les novel.les d’Agatha Christie o certs thrillers dels vuitanta, principalment, anglosaxons. Paco Ignacio Taibo II creu que és molt revelador que les novel·les escrites per les autores espanyoles siguin molt més crues que les de les anglosaxones.
«Jo no entenc aquestes novel.les en què els policies llegeixen, escolten jazz o van a l’òpera. En una novel.la negra passen coses desagradables i has de narrar d’una manera que faci mal. Quan escric novel.la negra, l’últim que desitjo és provocar assossec en el lector», afirma Fallarás, que posa com mal exemple les històries de Donna Leon: «Quan la llegeixo el que em ve de gust és estirar-me en un sofà i beure’m un Chianti», afegeix.
Les escriptores volen deixar enrere el vell prejudici que la sang taca massa a la dona. Que és més subtil i femení matar amb arsènic. «És una tonteria perquè la violència ha existit sempre en la dona, el que passa és que fins no fa molt, han estat els homes el que han tingut el monopoli. Ells eren els que eren a la policia, l’exèrcit i la delinqüència. Ara no», admet Teresa Solana.
Horribles assassinats i denúncia social formen part ja de les novel·les escrites per dones. Malgrat les indicacions del vell Chesterton, elles també disparen.
