Un espai de 90 metres quadrats és un harmoniós eixam de firmes independents i de treballadores i treballadors autònoms. Mitja dotzena de societats que potser no haurien coincidit mai si no fos perquè el preu dels lloguers les va impulsar a compartir espai de feina. La crisi ha fet sorgir aquesta mena d’organització que els iniciats bategen amb un anglicisme: coworking. Una solució que pot adoptar moltes variants però que té com a resultat fer més suportables les despeses bàsiques necessàries per al desenvolupament de tota activitat empresarial. I que, de retruc, afavoreix les sinergies professionals.
Núria Roca i Anna Lafarga havien treballat en diverses agències de publicitat fins que van decidir fundar la seva, The Coffee Pot. Al principi, justament per economitzar, treballaven cadascuna des de casa seva. Quan la situació es va tornar inviable, es van adonar que calien molts diners per establir-se pel seu compte. De seguida van pensar en la fórmula dels espais compartits, però no acabaven de trobar-ne cap que els fes el pes. «N’hi ha molts que fan del coworking un negoci en si mateix. Són espais sense ànima on la gent no es relaciona i està tot pautat, des del preu que has de pagar si vols una fotocòpia fins als horaris d’entrada i sortida», explica l’Anna. La seva recerca les va portar finalment a una antiga impremta del barri de Gràcia, un districte barceloní molt dinàmic en l’oferta i la demanda d’espais de feina compartits. «Aquí l’ambient és molt bo, les instal·lacions són agradables i estan molt cuidades, tothom té les claus i podem entrar i sortir quan volem, cosa que és molt important perquè quan treballes pel teu compte ho has de poder fer sense restriccions d’horaris», afegeix la Núria.
L’israelià Doron Hadar i l’austríaca Carmen Dullning són els artífex d’aquest local que s’ha convertit en una petita Babel on hi ha també l’oficina de treballadores holandeses i daneses. Doron i Carmen necessitaven una seu per a Labyrinth BCN, la seva empresa de disseny. Podrien haver-se instal·lat en un local aliè, però volien un espai al seu gust. Van trigar molts mesos a posar-lo a punt i van fer un càsting minuciós per seleccionar professionals d’activitats afins a la seva i, sobretot, gent amb qui es trobessin a gust. No van trigar gaire a llogar les taules disponibles a emprenedors/es del ram de la il·lustració, el màrqueting, les noves tecnologies interactives i els audiovisuals. «Quan et dediques a una feina creativa no et pots tancar en tu mateix. Necessites alimentar-te amb coses diferents, i és molt bo envoltar-te de persones que et poden aportar idees i punts de vista nous. Nosaltres hem començat a fer col·laboracions amb companys de local, i tenim previst ampliar-les ben aviat», diu la Carmen. «Al final acabarem sent una gran empresa», apunta la Núria, i explica que, a més a més de les feines conjuntes, han adoptat la part més lúdica de la convivència professional en forma de sopars de Nadal i d’estiu que, per cert, celebren al mateix local.
És cert que no han inventat res. Ja fa molts anys que, empesos per l’especulació immobiliària, artesans i artistes barcelonins van conquerir antics edificis industrials i els van transformar en tallers compartits. I si anem molt més enrere, també les sinergies afavorides per la proximitat tenen arrels remotes. Ja ho feien els gremis antigament. El que és més nou és el contagi de la fórmula entre nous professionals i entre activitats més lligades al món de l’oficina. Una convergència horitzontal que no es porta bé amb el secret professional i la competitivitat mal entesa. «Si has de parlar d’alguna cosa més delicada te’n vas a fer un cafè fora del local. Però per regla general no ens importa que la resta ens senti», subscriuen les dues sòcies de The Coffee Pot.
El boca-orella, l’anunci a la porta i, especialment, alguns portals immobiliaris d’internet, són el taulell d’anuncis dels espais compartits. Aquest últim és l’aparador que l’Esther i la seva sòcia, dissenyadores gràfiques establertes al Raval, fan servir cada cop que se’ls queda una taula lliure. «Vam fundar la nostra empresa fa 14 anys i compartim espai des de fa cinc anys. Els preus dels lloguers van pujar tant que no vam tenir alternativa. Però he descobert que m’agrada més compartir que treballar soles», diu l’Esther. «Per aquí ha passat gent diversa. Hi havia un professor que venia per preparar-se les classes. Però la majoria és gent del nostre ram i sovint acabem cooperant», afegeix.
