Elena Yorda, fundadora i CEO de Rikki, ens acompanya en el nou lliurament de Dones que lideren projectes digitals.
L’ Elena, a més a més, va estudiar un MBA en IESE i és membre de la junta de Craft Code, el programa intensiu en línia per a les millors pràctiques de programació.
En primer lloc, ens agradaria saber què són els anells Rikki i perquè funcionen?
Són anells de ceràmica de molt alta qualitat que contenen un xip NFC de grau de seguretat bancari. Aquests xips estan preparats per a poder comunicar-se d’una manera segura amb els TPVs (terminals de punt de venda) i transmetre la informació que porten a la xarxa de Visa o Mastercard.
Quins beneficis aporta aquest anell a la societat? Quina és la necessitat que volen solucionar?
És un article que substitueix les targetes bancàries de plàstic i a més ofereix el benefici de “portar” totes les targetes en un petit dispositiu fet de materials naturals.
A nivell més pràctic, ens permet portar els nostres diners damunt d’una forma discreta i elegant. És molt més segur que una targeta bancària atès que no revela la numeració de les targetes, ni conté dades que es poden clonar i així substituir l’anell com a mètode de pagament.
La necessitat que soluciona és de simplificar el nostre dia a dia, sense ser intrusiu. En tractar-se d’un article sense bateria i sense connexió a Internet ens permet disposar sempre de diners i ens ofereix la possibilitat de “fer callar” el soroll constant de notificacions, missatges, crides, etc i poder concentrar-se en el que realment és important a cada moment.
Com és que els anells funcionen sense bateria, quina és la seva font d’energia?
Perquè hi hagi intercanvi d’informació entre dos dispositius NFC, com a mínim un d’ells ha de ser “actiu”, és a dir, tenir la seva pròpia font d’energia. L’anell Rikki és un dispositiu NFC “passiu” i, funciona amb l’energia d’un dispositiu NFC “actiu”.
En el nostre cas, l’energia de l’anell ve del TPV que el llegeix. Quan l’anell s’acosta al TPV, aquest últim crea un camp electromagnètic que permet que els dos dispositius intercanviïn informació.
El rang d’aquest camp és limitat i en el cas de l’anell parlem d’uns 3-5 cm, que és ideal per a evitar qualsevol cobrament “accidental”. En altres paraules, l’anell ha d’estar a una distància màxima de 5 cm del Datáfono (TPV) perquè es pugui dur a terme una transacció.
A l’ésser un objecte tan petit com es protegeix del risc de perdre’s o ser robat fàcilment?
Això de perdre-ho és un tema molt personal. Hi ha gent que ho perd tot per molt gran o petit que sigui. De totes maneres, perds un anell si te’l treus molt sovint i a més, cada vegada el deixes en llocs diferents per la qual cosa és fàcil oblidar-te’l on l’has deixat.
El que té de bo l’anell és que és molt còmode i lleuger i el pots portar tot el dia. A més, és gairebé impossible que caigui fins i tot si no ho portes molt ajustat. I com no té bateria no necessites treure-te’l per recarregar-lo.
I això de robar, la veritat, és molt més fàcil que et robin la cartera i el mòbil que els portes en la butxaca, bossa o els deixes sobre la taula. L’aliança per exemple, és un anell moltíssim més car i jo personalment no conec a ningú que li hagin robat l’aliança del dit. No dic que sigui impossible, però no crec que és una cosa que tingui una “significança estadística” si em permets el tecnicisme.
Com va sorgir la idea?
Va ser una evolució, no una revolució.
Porto més de 10 anys en el món fintech i a més soc una persona molt curiosa. Fa anys vaig estar involucrada en una start up de polseres NFC per a festivals (“closed loop”) i em vaig adonar que darrere d’aquest petit xip hi ha un món ple d’oportunitats. Vaig començar a desenvolupar una idea de wearable de pagament en “open loop” amb serveis addicionals per a menors d’edat. És un món fascinant però no vaig aconseguir trobar un model de negoci sostenible, que no es basés a acumular pèrdues multimilionàries, mantingudes només per constants rondes d’inversió. Al final, i després de més d’un any de treball vam decidir no llançar sinó continuar buscant un enfocament sostenible.
I així va néixer la idea d’un wearable petit enfocat ja a adults i menors, que es podia utilitzar en “open loop”, és a dir, per tot el món, utilitzant tecnologia capdavantera de tokenización i amb la possibilitat d’oferir serveis addicionals d’alt valor sense interferir en la seguretat del xip.
Creus que la innovació d’aquesta tecnologia que està pensada per a desvincular-se del telèfon i gaudir més de l’entorn i la gent que ens envolta ha estat possible gràcies a la visió de les dones fundadores, visió que moltes vegades no és la que regeix les empreses i startups tecnològiques?
Crec que sí. No dic que els homes no valoren el benefici de desconnectar, simplement no el prioritzen.
Les dones som les que naturalment cuidem dels nostres fills, parelles, l’entorn i entenem la importància que té poder dedicar temps de qualitat a la gent que ens envolta. I això, tot i que el multitasking se’ns dona millor.
Per què creus que és important que hi hagi dones liderant aquestes posicions relacionades amb la tecnologia i la innovació?
Per la simple raó que la capacitat d’innovar o dedicar-se a la tecnologia no té res a veure amb el gènere. N’hi ha prou amb observar els jocs de nens i nenes petits per a entendre que els que tenim limitacions som els adults, i el món està ple d’exemples.
El que falta és canviar les expectatives silencioses que la societat imposa a les nenes, i en molts casos les imposa simplement per inèrcia. És a dir, parlem molt d’igualtat però encara no actuem amb la igualtat en la ment.
Per això els exemples reals són importants. Per a tenir un rol model, i no em refereixo només perquè les les dones tinguin un rol model en el qual inspirar-se, sinó també perquè els homes puguin sentir-se més còmodes amb el rol canviant de la dona.
Quina és l’experiència d’una startup creada i dirigida per dones? Creus que això ha influït en el posicionament/funcionament de l’empresa?
Crec que l’experiència és més harmoniosa. No és que les dones no tinguem ego, sinó que tendim a resoldre les diferències escoltant i dialogant. I a més les dones controlem molt millor l’estrès, alguna cosa importantíssim quan es tracta d’una start up. La dona que treballa, té família i fills, en la gran majoria dels casos, porta un pes moltíssim major que la seva parella, i és la vida mateixa la que li ha ensenyat a controlar millor aquest estrès. Això ajuda a veure les coses amb una certa distància i a poder prioritzar millor, la qual cosa al seu torn, posa cert ordre en el caos natural que és el naixement d’una empresa.
Creus que heu tingut les mateixes oportunitats que hagués tingut aquesta mateixa startup si hagués estat creada i liderada per homes?
No sé què dir-te. No em sento víctima i no m’agrada el victimisme.
El que sí que veig, és que no “juguem a casa”. En les tres fases importants en la vida d’una start up juguem en el camp dels homes i segons les seves regles. El finançament d’una start up és gairebé exclusivament dominada per homes, les corporates amb les quals necessites tancar aliances estratègiques són dominades per homes i en la sortida, els que decideixen l’adquisició d’una startup, també, en la seva gran majoria són homes.
Crec que ja és hora que les dones emprenedores comencem a “jugar a casa”. I per a això cal començar amb l’accés a la dona als llocs de control de capital. En aquest pla recentment hem vist uns canvis molt positius, com el nomenament de Marta Campillo com a Directora de BStartup 10, Marta Noguera com a Directora de Llançadora, etc.
Són uns primers passos molt positius i cal seguir!
Què els diries a les joves per a encoratjar-les a estudiar i dedicar-se en el sector de les TIC?
Que facin el que el seu cor i la seva curiositat natural els dictin. Que no s’autolimitin. Que creure en si mateix depèn d’un mateix.
Que si com diuen, Déu primer va crear l’home i després, la dona, com se’ls va ocórrer a alguns fer-nos pensar que un MVP és superior a un producte acabat?
