Aprofitant la representació a Sabadell de ‘La Infanticida’ hem parlat sobre la Importància de Caterina Albert (Víctor Català) amb la catedràtica de llengües clàssiques i especialista en ginecocrítica, Mercè Otero-Vidal
Només tenim una part de l’obra d’aquesta gran autora?
Pel que es diu en els ambients universitaris, el senyor Lluís Albert, el nebot de Víctor Català, feia una selecció restringida de la gent a la qual permetia l’accés a l’arxiu de l’autora, però es veu que això passa també en altres casos, o sigui que caldria arbitrar un sistema per fer «públics» aquests arxius i col·leccions particulars.
A l’arxiu hi ha tota la seva correspondència que és molt important.
Parlem de la grandesa de Caterina Albert en els diferents gèneres. Sobre l’excepcionalitat de Caterina Albert com a narradora no hi ha res a dir, és excepcional amb un domini fora mida de la llengua i dels seus recursos i una altra cosa és el contingut que també sorprèn pel que té d’universal des d’un arrelament total a aquesta terra i a la realitat sociocultural de l’autora. Sempre ha quedat «lligada» al qualificatiu de rural i la novel·la ‘Un film’ de temàtica més urbana no he vist mai que hagi estat gaire reivindicada. La gènesi de ‘Solitud’ com a novel·la d»entregues» crida l’atenció. Per a una altra banda, està clar que Caterina Albert era especialment bona en narrativa curta (Drames rurals, Caires vius)… Però jo justament he escrit no sobre la seva narrativa sinó referent al teatre i a la poesia. El monòleg de ‘La Infanticida’ és un «fenomen», jo el trobo insuperable… els altres monòlegs comparativament n’estan força lluny. A més a més, vaig tenir la sort de veure’l representat per l’Emma Vilarasau la primera vegada que el va portar a escena… La poesia de Caterina Albert em sembla prou bona, malgrat tampoc crec que s’hi dediqués gaire. De totes maneres, cal dir que Caterina Albert era prou bona en tot, perquè la seva pintura i dibuix també s’han de tenir en compte (molt diferent evidentment dels dibuixos de la Rodoreda i també amb finalitat diferent, perquè en el cas de Caterina Albert era la seva vocació inicial). Pensant en aquesta primera època és interessant subratllar la relació amb la seva mare i amb la seva àvia que li van transmetre uns sabers importants… Malgrat que Caterina Albert va passar tota la postguerra enllitada, de jove havia viatjat. El que sempre m’ha interessat és seguir la pista és sobre les seves lectures: molta literatura francesa i segurament també italiana… el paral·lelisme amb Grazzia Deledda ja s’ha posat de manifest i és prou curiós.
I què en podem saber de la seva vida a l’Escala?
Hi ha un cert «misteri» en la seva biografia (la de Miracle encara és la que va corrent) i a les al·lusions al seu lesbianisme. Jo sempre he dit que el que compta en la crítica literària és el lesbianisme de la crítica que permet fer una lectura determinada del text tant si l’autora era lesbiana o no. Només cal llegir el fragment on una de les seves protagonistes pasta el pa com si acaronés el pit d’una dona o «Carnestoltes» per veure que «si non é vero é ben trovato»… Un altre tema és el fet que li requisessin part del patrimoni de les excavacions d’Empúries que ella havia fet pel seu compte… els dibuixos que va fer de les peces trobades són molt bons.
Sempre val la pena fer una excursió a L’Escala i a Torruella de Montgrí per veure «in situ» el paisatge i la terra que tan bé descriu en la seva obra.
Article publicar al diari Avui.
