Llegeixo al diari que el conseller de Medi Ambient, Salvador Milà, va utilitzar el passat mes d’agost l’helicòpter de prevenció d’incendis amb la seva dona i els seus dos fills. No és pas que l’home usés l’artefacte públic per fer-se durr, posem per cas, a l’Empordà a menjar un arròs negre sinó que va aprofitar que l’helicòpter havia de fer una sortida d’inspecció de boscos per pujar-hi i fer-se acompanyar de la família. El parlament l’hi ha retret, esclar; i Milà, per defensar-se ha al•legat el dret de conciliació entre la vida familiar i la vida laboral.
Home, no, senyor Milà! Quan la gent del carrer parlem de conciliació no ens referim a endur-nos el nadó a la reunió de les deu del matí que, lamentablement, coincideix amb la seva mamada. Tampoc no vol dir que ens emportem la nostra mare alzehímica al dinar durant el qual s’han de discutir les estratègies de marqueting del nou producte de l’empresa. Tampoc no significa que la nostra filla de vuit anys s’hagi d’instal.lar a partir de les 5 de la tarda al costat de la nostra taula de treball, una més de les vint de la planta diàfana on piquem les tecles d’un ordinador esperant que sigui l’hora de plegar i ens en poguem anar amb la nena cap a casa. Tampoc no pretenem que, atès que tenim poc temps per practicar el sexe amb la nostra parella, ens l’enduguem enganxada al clatell a qualsevol dels viatges professionals.
No, senyor Milà, conciliació vol dir dedicar un temps raonable a la vida laboral. I reservar un temps lliure suficient que permeti a la gent del carrer tenir vida al marge de la feina.
El conseller de medi ambient, però, no és l’únic que té confusions lèxiques. Sense anar més lluny, si alguna dona del govern català parla de la necessitat d’un urbanisme amb mirada de gènere o parla de feminitzar les ciutats, hi ha una escriptora catalana que cada vegada està convençuda que els termes es refereixen a la conveniència de posar coixins de patchwork al metro o d’un servei de taxis que doni preferència a les senyores i no pas als senyors quan surten de copes. I no, no és això. Es tracta que en un país com Espanya, que segons un informe recent del Fòrum econòmic mundial ocupa, entre els països desenvolupats, el lloc 22 sobre 30 pel que fa a igualtat entre homes i dones, les ciutats han estat pensades des del poder, que ha estat sempre masculí i ha tingut poc en compte -potser per desconeixement i no pas per mala fe- les necessitats femenines. I és que, lamentablement, la majoria de dones catalanes -o sigui, les que no pertanyen a una minoria privilegiada- saben bé què és currar tant com un home fora de casa però havent-se d’ocupar, a més, de les feines domèstiques i de les criatures; de manera que pateixen en una mesura més gran que ells les incoherències de gestió de les ciutats que, al damunt, no han planificat elles.
I potser també té una confusió lèxica el jutge de la secció segona de l’Audiència de Barcelona que ha citat a declarar unes menors al davant del seu violador. Potser el magistrat, que ha rebutjat l’ús d’una mampara, ho ha fet convençut que el significat de mampara és manar unes nenes de deu anys topar-se cara a cara amb el seu agressor. Caldrà regalar-li un diccionari al magistrat o reeducar tots els magistrats recalcitrants.
Tanta confusió lèxica em porta a pensar que, potser, més que no pas un problema de vocabulari ésuna qüestió de mala voluntat a manta.
