Guerreres i misterioses, poètiques i carnals, excèntriques i terrenals, les sis dones que han envaït aquesta temporada les sales i els espais del Reina Sofia tenen trets comuns i una riquesa variant.
Entre les estrelles de neó lluminoses i els falos de Yayoi Kusama, la geomètrica i acolorida definició del temps amb que mesura la vida Lygia Pape o els forats negres d’Elena Asins, hi ha visions i angoixes comuns. Entre el cuir suspès de Leonor Antunes, la naturalesa sàvia de Lili Dojourie i els himnes confusos de Maja Bajevic, s’endevinen esvalotades connexions sensorials que ens les acosten i allunyen del temps.
La seva obsessió comuna és sortir del quadre. Embolicar amb el seu art a l’espectador fora del sentit bàsic de la vista. Penetrar l’oïda, l’olor, el gust, incitar al tacte despistat. “Jo odio el marc”, comenta Asins (Madrid, 1940), a qui el museu ha dedicat un gran reconeixement del que se sent especialment emocionada. “Aquí m’han tractat millor que el meu pare… Literal”, assegura.
Però a part de la mística artista espanyola retirada en Azpirotz, un poble de Navarra, obsessionada en veure les coses amb el filtre del blanc i negre, les estrelles del moment al museu són la japonesa Kusama i la brasilera Lygia Pape.
La primera va doblar els grillons de les convencions en els anys seixanta als Estats Units amb performances descarnades i reivindicatives que li van costar la presó. Després va tornar a Japó i es va recloure voluntàriament en un psiquiàtric del qual surt cada dia al seu taller i torna a la nit a dormir.
La sala rep amb unes enormes boles vermelles i blanques que han deixat empremta d’ombra pels seus hipotètics pots a terra. El recorregut és cronològic. Al principi, als anys cinquanta, Yayoi Kusama (Matsumoto, 1929) es llança a explorar el surrealisme a base de vagines que s’assemblen a plantes carnívores i després coqueteja amb el pop. “Són les dues corrents d’avantguarda absolutament globals”, explica el director del museu madrileny.
Després arriben els penis com pues feridores, la bufetada de l’expressionisme abstracte i finalment la pau de la seva cova lluminosa, on trenca en diverses dimensions la sensació del temps i l’espai i s’endinsa radical i plàcidament en el seu món d’estrelles inventades. “No els agrada aquest món“, exposa Manuel Borja-Villel, “per això creen el seu propi i et conviden a penetrar-hi sense donar-te certeses“.
El misteri de la inadaptació i la fugida femenina també dóna voltes al món de Lygia Pape (Nova Friburg, 1927-Rio de Janeiro, 2004). Va ser capaç de teixir finíssims tubs d’or i plata que volen entre la llum i l’ombra alhora que va esbossar vulves humides en un primer pla de la boca d’un home per al seu curt Eat me.
En un fa ballar la poesia, en un altre va aconseguir aflorar els baixos instints al ritme d’una veu que pregunta: “Gola o luxúria?”. A més va transcendir i va tancar els dies a El llibre del temps, una obra que ocupa una paret en la qual pengen 365 figures diverses per plasmar una clara metàfora. “Que cada dia té el seu afany”, explica Borja-Villel.
Asins convida a certa pau tricolor barrejada amb els elements interiors convulsos del seu cardiograma. El seu traç subtil busca, diu ella, “un món perfecte”. Encara que sigui fosc, com el de l’espai negre. “Està pensat per aguditzar la vista i mirar en la foscor”, comenta Asins. És el retorn femení voluntari a la cova de Plató. Segons el director del museu, “elles volen estar dins, nosaltres, sortir”.
De moment, dues artistes estan fora del Reina Sofia, encara que en espais organitzats i pensats pel museu madrileny. Bajevic (Sarajevo, 1967) mostra al Palau de Vidre del Retiro madrileny la seva obra Continuarà. Mentre que la belga Dujourie (Roeselare, 1941) exposa a Santo Domingo de Silos (Burgos) la seva mostra La naturalesa és sàvia. Les sis componen un sextet radical, ambiciós i plenament modern en l’art contemporani. Són les sis reines del Reina.
