Sílvia Bel i Carme Sansa són actrius de generacions diferents però tenen en comú que estimen la seva feina i n’aprenen cada dia. Aquest any han coincidit a ser el parèntesi que obre i tanca l’Any Rodoreda al teatre, una escriptora que estimen especialment.
La Sílvia va ser la Colometa a La plaça del Diamant, estrenada al TNC al novembre. Carme Sansa tancarà l’any amb Aloma, el nou musical de Dagoll Dagom que dirigeix Joan Lluís Bozzo i s’estrenarà també al TNC.
La plaça del Diamant
Sílvia Bel parla del seu comiat de la Colometa, a Madrid.
Sílvia Bel: Va ser tota una experiència, com acabar amb una cirereta ben posada. Jo patia perquè ens va coincidir amb un pont, i a Madrid, quan hi ha pont, la gent se’n va. Però ens van fer una gran rebuda. La vam fer en català i jo veia el públic llegir els subtítols, per tant, no eren catalanoparlants. I jo que pensava que només vindrien els catalans que viuen a Madrid!
Carme Sansa: A Madrid, els catalans no van al teatre!
S.B. : Em vaig emocionar, sabia que les paraules que estava dient ja no les tornaria a dir en un escenari, que m’acomiadava de la Colometa. Havia sigut un procés molt intens, és un dels grans personatges de la Rodoreda. Els va agradar molt. Quan acabàvem la funció i vèiem el públic tan entregat… Va ser gratificant!
Parlant sobre l’autora
S.B.: Té una manera d’escriure molt quotidiana i a la vegada molt poètica. A la novel·la tardana La mort i la primavera és com si només hi hagués volgut deixar la poesia. La va començar, la va aparcar i al final de la seva vida la va reprendre. Era com si de cop s’hagués desprès de moltes coses, com si hagués anat deixant pel camí el que era prescindible per acabar en un món terrible i negre, un món que a La plaça del Diamant ja hi és.
C. S.: I a Aloma també hi és. És una amargor que li sortia de dins. En revisar la novel·la no li va caldre afegir res del que havia viscut, ni l’exili, ni allò del fill, ni tants problemes que va tenir. Ella ja ho deia: “Jo ja la tenia, aquesta amargor”.
S.B.: Li venia de la infància, d’haver viscut una guerra.
C.S.: Sempre va viure en aquest patiment. Quan se sincerava deia: “Sóc molt esquerpa i autoritària, però puc ser bona persona!”.
S.B.: Tenia un caràcter molt fort, de dona potent.
C.S.: I tenia clar que el que volia era escriure, per davant de tot. I s’hi va agafar.
Rodoreda i les flors
S.B.: El seu avi li va ensenyar a estimar les flors. Anaven als jardins de Sant Gervasi… Fixa’t que a la seva obra sempre hi surten flors!
C.S.: Sempre, sempre! Per ella era una passió. Enyorava el jardí que tant l’havia fascinat de petita. Per sort va poder acabar la seva vida en una casa amb jardí.
S.B.: “La plaça del Diamant es lluny de mi, jo ara sento el vent, vaig a cuidar les meves flors que el vent no me les espatlli, els crisantems, les buguenvíl·lies”. És d’una poètica bestial quan diu que tot li queda ja molt lluny i que només li queden les flors. I això que tenia tot un univers, sobretot femení.
La relació amb Carner
C.S.: En Carner li va dir: “Per què no escrius poesia?”. Ella pensava que no era per a ella, però a l’exili va patir una paràlisi que li va impedir escriure i llavors ho va provar, pensava que li costaria menys esforç físic escriure un poema. I va establir una correspondència molt interessant amb en Carner. Ella li enviava poemes i ell n’hi feia comentaris.
S.B.: En aquesta correspondència es veu com en Carner s’anava enamorant de la Rodoreda. Més enllà de la poesia hi ha una relació personal molt intensa.
C.S.: Sí, i es nota molt. I ella també n’estava, eh! En Carner li diu: “Estic més content de qualsevol d’aquests poemes que de qualsevol dels meus”. És gran que digui això! Hi va haver una admiració mútua, gran.
Més dones que homes als estudis d’interpretació
Les dues actris parlen dels anys de preparació com a intèreprets.
S.B.: Al meu curs hi havia moltes noies i pocs nois. Es plantejava el dilema: agafem meitat i meitat? O agafem només els que tinguin un nivell acceptable per poder treballar? Al final, entraven nois que estaven una mica per sota, però eren necessaris, perquè a l’hora de treballar resulta que paradoxalment hi ha més papers per als nois.
C.S.: Els grans textos clàssics estan plens d’homes. Mira Hamlet, per exemple!
S.B.: Estic molt contenta d’haver fet la Colometa perquè és una gran protagonista. El centre és ella, els homes són al seu voltant. Perquè encara que facis una protagonista, encara que siguis Lady Macbeth, el que és al títol és Macbeth.
