El 27 de maig a les set del matí tant a Barcelona com a Lleida, i també a Badalona els Mossos d’Esquadra i la Guàrdia Urbana van desallotjar les places en les quals estaven les concentracions ciutadanes de forma pacífica reivindicant una nova societat en la qual les persones estiguin per sobre dels interessos econòmics i polítics.
El desallotjament a Barcelona es va produir amb important brutalitat policial. Aquest mateix dia, a la tarda, milers de persones van acudir a Sol per mostrar el seu repudi cap a la violència i la seva solidaritat amb Barcelona. Tot va portar a una multitudinària assemblea, que va començar a les 10 del vespre a la Puerta del Sol.
El paisatge humà era commovedor. Milers de persones, diverses assegudes per seguir amb atenció l’assemblea general de Sol, que en aquesta ocasió era també l’avantsala del desplegament als barris programat per al dia següent. Es respirava calma i respecte. Podien sentir-se les bombolles d’alegria i esperança que planejaven la plaça com una suau carícia des del futur. L’ombra del que va passar a Barcelona era desplaçada per la claredat d’un projecte conjunt.
I es va poder constatar, una vegada més, que les assemblees de Sol no són estridents ni persegueixen merament la denúncia, són àmpliament deliberatives, on en silenci les persones participants agiten les mans com una mena d’antenes a l’aire, i verifiquen la sintonia de les seves propostes. Sensibles, sense dialèctiques ni confrontacions, suaus però amb definició i conseqüència, d’aquí treuen la seva força. Incloent i amb paritat entre dones i homes. La seva organització no és en base a líders manifestos, prenen funcions rotatòries i del comú és el seu estil i les seves aspiracions.
En aquest context, les joves feministes van exposar les conclusions a les que havien arribat en els debats previs. Van defensar l’ús d’un llenguatge no sexista que nomeni a totes les persones i estigui lliure d’homofòbia, masclisme i racisme i apel.lar al compromís d’homes i dones per a la construcció d’una societat on no tingui cabuda la violència masclista.
Pel que fa al controvertit tema de l’avortament, que havia suscitat polèmiques i desacords prèviament entre alguns sectors, les feministes van reclamar amb claredat “l’avortament lliure i gratuït“.
Així mateix, van exigir la retirada de les “multes o penes de qualsevol tipus” per a les dones que exerceixen la prostitució. Reclamar la incorporació de l’enfocament feminista en les polítiques econòmiques, als serveis públics, en la creació d’un altre model de ciutat i en les polítiques ambientals per sortir de la crisi.
Les portaveus de la comissió de feminisme també es van solidaritzar amb les dones immigrants i amb les empleades de la llar. Van demanar “papers i drets per a totes”.
“Les persones som propietàries del nostre propi cos, per això som lliures de decidir sobre ell, gaudir i relacionar-nos amb ell i amb qui ens doni la gana. Volem una societat diversa on es respectin les múltiples formes de viure el sexe i la sexualitat”, van argumentar les feministes, concloent la seva intervenció amb una invitació a expressar-se i viure, des del propi cos,”per sobre de les lleis de mercat”.
Estem assistint a la presa de consciència de la força d’una generació, amb una nova sensibilitat i altres valors i encara que és difícil veure els atributs d’una cosa que està naixent, que necessita d’aire, espai, temps i alè, la veritat és que mostra característiques que indiquen que vol anar més enllà: una vocació mundialitzadora, el protagonisme de les dones i la metodologia de la no violència.
La “qüestionada” continuïtat va guanyar la primera batalla el dissabte, a les 12 del matí. Ho va fer amb escreix. Milers de persones van participar en les assemblees de barris i pobles de Madrid. Places abarrotades, en què veïns i veïnes de diferents edats, creences i cultures, compartien inquietuds i tractaven de comprendre, establint la condició que els permeti llançar propostes d’acció. Es va aconseguir traslladar l’estil de Sol i sens dubte, aquest intent es va veure enfortit.
