Ja no és cosa de bons i dolents, ni de vencedors ni vençuts. És el sentit comú que impera en algunes bones dones el que permet compartir un cafè i una bona conversa amb dues d’elles, ahir a Madrid.
Dos éssers apassionats i orgullosos de les seves arrels, de la seva història, dels seus pobles, de les seves vides. Dues lluitadores per la pau. Una palestina i una israeliana.
Maha Abu-Dayyeh i Nurit Haghagh, dues de les activistes dels drets humans que en els dos últims dies s’han reunit al Senat convocades per la International Women’s Commission (Comissió Internacional de Dones), la IWC, per debatre sobre una pau justa i duradora entre Palestina i Israel.
L’organització no podia escollir un moment millor per parlar de pau en un Pròxim Orient maltractat una vegada més. Amb nous morts sobre la taula en un altre incomprensible atac de l’Exèrcit israelià contra una flota de vaixells solidaris i desarmats.
La condemna va ser unànime per part de totes les dones reunides convocades, que van exigir una vegada més que la comunitat internacional posi fi al bloqueig a la franja de Gaza. A aquesta presó de tot un poble.
Maha és una activista i pensadora palestina d’àmplia trajectòria. Nurit és una activista política que lluita per aconseguir un canvi significatiu en la comunitat israeliana. Fa temps que es coneixen. Que es respecten. Que s’escolten. Tenen el mateix objectiu: la pau, que entenen que no serà viable sense la contribució activa de les dones i els valors que representen.
«No val defensar el lideratge només per la condició femenina. Algunes cometen l’error de repetir els errors dels homes», apunta Maha. Però totes dues activistes entenen que s’ha de «corregir» l’absència de dones palestines i israelianes en els processos de presa de decisions i en unes negociacions que demanen que es reprenguin.
No consta la seva edat en els currículums, però només cal observar-les de prop per descobrir-los la veterania del coneixement a les cares. I fins i tot del patiment. Sostenen, i coincideixen una vegada més, que la situació d’ara és «cada vegada pitjor».
El 1989 es va celebrar a Brussel·les la primera conferència internacional de dones palestines i israelianes. Algunes d’aquelles pioneres van ser ahir a Madrid i entenen també que la situació ha empitjorat.
«Moltes vam creure llavors que els nostres fills, la següent generació, seria criada en uns valors de tolerància i respecte que permetria l’entesa. Però no ha sigut possible. Ha sigut tota una generació perduda», diu Maha.
La seva col·lega Nurit diu que sí i confirma la pèssima situació que regna avui dia a la zona. «Antigament encara quedaven espais comuns on conviure i relacionar-nos. Avui ja no, l’única relació que existeix és la que l’Exèrcit israelià exerceix de control i repressió sobre el poble palestí. No hi ha més». I confessen, gairebé avergonyides, que fins i tot a elles els costa trobar-se allà.
I una altra qüestió que els preocupa enormement. Cada vegada hi ha més gent a les dues comunitats que ha nascut i crescut en el conflicte. I que ha convertit la tensió, la incomunicació, l’odi i la guerra en un fet inherent a les seves vides. «Trencar amb això és difícil. Però s’ha de fer o això no tindrà final», reflexiona la palestina.
La referència sobre l’atac israelià a la flota solidària i les conseqüències que tindrà en el procés de pau és obligada. ¿Canviarà res? «Serà un revulsiu. Però pitjor no podem estar, tot i que és cert que es necessiten referents que atreguin l’atenció dels mitjans de comunicació. Si la condemna internacional és unànime, potser es reactivarà alguna cosa», apunta Maha.
La seva col·lega israeliana diu que sí i apunta que a la seva comunitat l’atac injustificat ha estat «mal vist». La seva companya afegeix: «La situació a Gaza no és només inacceptable, comença a ser ridícula».
Parlen l’una darrere l’altra. Es respecten i estan tan d’acord amb el que diuen que escoltant-les sembla que la pau és possible. ¿Són, malgrat tot, optimistes? «Quin remei, és la nostra vida».
Les dues activistes, com la resta de dones que han parlat de lideratge, temen que quan els focus de les càmeres s’apaguin i es minimitzi l’atenció mediàtica, el conflicte es tornarà a sumir en una monòtona letargia. Però elles hi seran. Per evitar que així sigui i confiant en la pau. Que no només és femenina, és necessària.
