D’aquí a pocs dies el món serà testimoni d’un esdeveniment poc comú: el naixement d’un nou país. Després de vint anys de conflicte i prop de dos milions de morts, Sudan del Sud serà un record permanent d’un dels fracassos polítics i humanitaris més monumentals de la comunitat internacional. I la mala notícia és que no sembla que els països desenvolupats tinguin molta intenció d’esmenar-ho.
Si hi ha alguna cosa que està clar és que la declaració d’independència no acabarà amb els problemes dels sursudaneses. El nou país comença el seu camí sota l’amenaça permanent de noves agressions per part dels seus veïns àrabs del nord i amb els peus lligats per la pobresa.
Com recorda el nostre col.laborador Kevin Watkins en un article publicat a The Guardian, “Un de cada tres nens del Sudan del Sud pateixen desnutrició severa. Els nivells de mortalitat materna estan entre els més alts del món. (…) Amb una població equivalent a la de Londres, el nou país té menys de 400 nenes en l’últim grau d’educació secundària. De fet, les adolescents tenen més possibilitats de morir en donar a llum que d’escapar de l’analfabetisme“.
Aquest investigador britànic, director de l’Informe d’Educació de la UNESCO, va publicar fa algunes setmanes un informe que suggereix un argument inquietant: si l’educació ha de constituir un punt de partida fonamental per a la construcció d’aquest nou país, Sudan del Sud té bones raons per estar preocupat.
Tot i que els acords de pau de 2005 han multiplicat per quatre la cobertura de l’educació primària, la nova nació africana ocupa en aquest moment el penúltim lloc del món en aquest indicador i l’últim a cobertura de l’educació secundària.
Els problemes van des de la manca d’escoles i mestres (amb una ràtio d’1 a 100 pel que fa als alumnes) fins a la discriminació crònica de les nenes, les últimes a accedir a l’educació i les primeres en abandonar-la. De fet, els nivells generals d’abandonament escolar són esgarrifoses.
Pero la investigació de la UNESCO no es limita a descriure el problema, sinó que posa en negre sobre blanc el fracàs de la comunitat de donants, que han convertit aquest cas en un paradigma de les insensateses que poblen els programes d’ajuda internacional.
Juntament amb la dispersió, la infradotació i la incertesa dels desemborsaments, el fons multilateral coordinat pel Banc Mundial des de 2005 ha estat llastat per tal cúmul de condicions i rigideses que bona part dels 548 milions de dòlars compromesos s’han quedat estancats en comptes corrents de Washington, en comptes d’arribar a les aules dels llogarets sursudanesas.
La incapacitat dels donants oficials contrasta en aquest cas amb l’eficàcia del Fons de Serveis Bàsics, canalitzat a través d’ONGs com Save the Children, que ha construït escoles i format mestres a les zones més remotes del país.
Sudan del Sud necessitarà tota l’ajuda que pugui aconseguir per a no caure de manera fulminant en la categoria d’ ‘Estat fallit’. Impedir les matances perpetrades per l’exèrcit sudanès i les milícies afins és una de les més evidents, però seria un error menysprear el paper de serveis essencials com l’educació en el futur d’unes comunitats que ja han patit massa i durant massa temps.
