Marie i Emine tenen molt en comú tot i procedir de dos països diferents. Totes dues són víctimes de la violència masclista i, en els dos casos, l’Estat les va deixar desprotegides. Marie, que vivia a Mallorca, va ser assassinada pel seu exmarit durant un permís carcerari. Va entrar a casa per la teulada i la va matar a punyalades. Emine, a Turquia, va tenir una mica més de sort que Marie: el tret amb què el seu marit va pretendre matar-la només la va deixar paralítica.
“No hi ha diferències: m’ha passat a mi, que sóc una dona de poble, però a altres noies que van a la universitat també els passa el mateix”, assegura a la humil casa on viu, sola des de fa sis anys, gràcies a l’ajuda de diverses organitzacions caritatives i de drets humans. Emine és una dona que et pot fer riure amb les seves bromes, plorar amb la seva història i sorprendre’t per la tremenda energia que amaga.
Emine es va casar als 20 anys amb el seu marit “per amor”. “Però de seguida va començar a pegar-me; no era perquè no fes el menjar o no netegés; es posava nerviós amb algú i ho pagava amb mi”, recorda. La dona va aguantar els maltractaments durant 10 anys abans de divorciar-se. Només quedaven 15 dies per a la conclusió del judici en què Emine havia reclamat els diners suficients per ocupar-se dels nens, i tot es desenvolupava a la perfecció. Un dia tornava cap a casa amb els seus tres fills i al carrer els va trobar el cotxe del marit. Els nens es van ficar a l’automòbil i ella, confiada, anava a fer el mateix quan dos trets van sorgir del vehicle: un li va passar a prop dels ulls; l’altre li va travessar el pit i li va danyar els pulmons i la columna vertebral. “Vaig caure a terra i em vaig quedar allà. Pensava que em moria”.
Llavors va començar la tragèdia. Emine va passar un any a l’hospital de Trebisonda. El seu marit, només un mes i mig a la presó. Perquè sense poder-se moure i sense ningú que la cuidés a ella i als nens, va decidir retirar la denúncia contra el seu agressor i aquest va sortir de la pre-
só. En un judici posterior, el marit va ser condemnat a pagar totes les despeses d’Emine, incloses les cures, però mai se n’ha fet càrrec. Per falta de tractament mèdic adequat, Emine va perdre la mobilitat de les cames i parcialment la d’un braç. Els seus fills van ser enviats amb la família del marit a la província de Giresun, al nord, i van créixer educats en el sentiment d’odi a la seva mare. Un d’ells va morir sense que ningú l’avisés. Emine llanguia a Istanbul.
“A vegades ploro, però després tinc mal de cap i em sento pitjor. Llavors em dic, ¿què fas, Emine? Si no hi ha ningú que et porti al metge. D’altres vegades ric de mi mateixa”, explica.
Però Emine és molt més: crida irada cada vegada que explica un nou cas de violència contra les dones. “Si el vostre marit us pega, fins i tot si us diu qualsevol cosa… veniu a mi”, els diu a les amigues que fan mitja al costat del seu llit. Emine també se sorprèn al sentir la xifra de 70 dones assassinades a Espanya des de començament d’any. “Llavors teniu més violència que aquí”. “Bé, aquí moltes morts s’amaguen”, opina una amiga.
A falta d’estadístiques fiables, alguns estudis afirmen que fins a 842 dones van morir el 2006 a causa de la violència contra les dones. Segons algunes enquestes, una de cada tres turques pateix maltractaments. “Si les dones que patim violència ens uníssim… Però tenen por. Jo també tenia por, però no se n’ha de tenir”, sentencia.
En una altra part d’Istanbul, al centre cultural Garajistambul, es va estrenar l’obra de teatre turca I am breaking the game (Estic trencant el joc), coincidint amb el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra la Dona. “La violència contra les dones no es limita als crims d’honor. No només l’assassí és el culpable. Tant els homes com les dones són culpables. Tots en som”, assegura. L’obra examina les diverses maneres de violència contra les dones: un matrimoni forçós, una violació dins una família, sí, però també el fet d’haver-se de comportar com una dama, la moda, la dona reduïda a mestressa de casa pel bé de la carrera professional del seu marit, la noia que ha de ser guapa.
Pel que fa als menyspreables crims d’honor (namus cinayeti), l’obra ofereix una interessant reflexió. Namus, honor en turc, procedeix del grec Namos (sobirania, poder), “una paraula masculina”. “¿L’honor és una cosa que tan sols pertany als homes?”, es pregunta l’obra.
Emine, Marie i totes les víctimes de la violència masclista són víctimes d’una mateixa, trista i corrent ideologia patriarcal encara molt estesa, del mateix sentiment de dominació masclista. Perquè, en el fons, ¿tots els crims contra les dones no estan basats en el mateix sentiment de possessió des que, en els tres llibres sagrats, Eva va ser creada a partir de la costella d’Adam?
