L’any 2008 va néixer el Casal Carme Claramunt i des d’aleshores la gent involucrada en el projecte ha vertebrat un petit espai de treball als barris de Badalona Sud.
Tant des de l’experiència d’haver sostingut durant prop d’un any un local, com des de l’organització de diversos actes, com fer murals i participar en diferents esdeveniments, el treball de la gent del Casal ha donat presència al catalanisme alliberador i socialment compromès.
Des del Casal hem treballat per tal d’enfortir el teixit associatiu dels barris del Sud de Badalona involucrant-nos en tot tipus d’activitats i reunions. La nostra vocació és la de difondre el debat ideològic, la politització de la nostra societat, i la participació ciutadana doncs creiem fermament en la necessitat que la ciutadania intervingui en la vida associativa com un dels fonaments de la democràcia.
Comptem el Casal amb una ambaixadora tant destacable com una dona exemplar, però tristament afusellada pels seus ideals i la seva militància política.
Portem prop de tres anys de feina i presència amb diferents actes com la visita i homenatge al Che Guevara amb la filla Aleida, la participació en la calçotada popular de Llefià, l’organització de Debats Electorals sobre les autonòmiques i les municipals, col·laborant en l’organització de les festes de Sant Antoni, i moltes altres accions com sumar-nos a la Plataforma Antifeixista de Badalona, al treball per la recuperació de la memòria històrica, la participació en la Conferència Nacional per l’Estat Propi i altres esdeveniments dels quals ens sentim orgullosos.
Però per què hem fet això? Quin sentit té tota aquesta feina? Per què organitzem un sopar en memòria d’una dona afusellada? La reflexió necessària a la que arribem és fonamental per entendre qui som i què fem.
Badalona és una ciutat complicada. Hi viu molta gent i es fa impossible conèixer tothom o entendre les problemàtiques tant diverses que existeixen. La capacitat de relacions humanes és limitada i el contacte amb la gent pot arribar a ésser molt fred i impersonal. Hi ha moltes barreres dins la nostra societat, algunes visibles i d’altres no tant.
A més a la nostra ciutat tenim accidents geogràfics, barreres arquitectòniques, transports centralitzats, aglomeracions i assentaments densificats, barris dormitori, espais aparador, especulació, trinxament del territori… però a més tenim molta desigualtat i massa discriminació.
En una ciutat com la nostra es fa molt difícil assolir aquelles fites d’equilibri i benestar que voldríem pels nostres fills, germans, pares, veïns. Els canals per treballar per a la ciutat que volem són molt llunyans i opacs.
Hi ha moltes situacions en que sembla impossible canviar tantes injustícies; i malauradament la força de la ciutadania (a voltes desorganitzada i anònima) es difumina enormement.
El context que vivim no és gaire fàcil, tant en la dimensió econòmica com en la social o ideològica; i així doncs, els objectius esdevenen molt complexos i les nostres eines fràgils i precàries.
No obstant, quan una persona analitza aquesta situació, veu la dura realitat, i entra en contacte amb altres persones amb qui comparteix aquesta anàlisi i la responsabilitat de fer canviar les terribles dinàmiques que patim es comencen a crear nous mecanismes de poder, capaços d’elaborar uns primers passos de lluita crucials.
D’aquell anonimat i d’aquella ineficàcia social en poden sorgir entitats, associacions, organitzacions i diferents grups que creen un teixit indispensable per propiciar els canvis socials.
Ara farà més de 70 anys, acabada la guerra civil, les forces feixistes que varen vèncer en el conflicte armat varen afusellar una persona; una dona que havia arribat a aquesta mateixa anàlisi i a la voluntat de canviar això.
Carme Claramunt era una militant republicana, d’esquerres, feminista i catalanista. Recuperar la seva memòria i aquests fets, com fem en un sopar reivindicatiu, no és envà. La Catalunya contradictòria dels anys 20’s i 30’s, pròspera i dura, oberta i retrògrada, alliberadora i repressora… aquesta Catalunya tenia una major mortalitat, més pobresa i misèria, menys infraestructures i mitjans; però va lluitar pel seu futur. En aquells moments, les adversitats hi eren com avui, però es va anar molt endavant pel moment històric d’aleshores.
Ara nosaltres podem prendre el relleu d’aquesta lluita, però què pensarien els nostres ancestres i que pensaran els nostres fills si no continuem el camí. Tanmateix, que pensarien si veiessin totes les dificultats sofertes fins ara i veiessin el que hem fet. Hem fet manifestacions històriques pel dret a decidir, hem impulsat les onades de consultes per la independència, hem posat en contradicció l’estat central i els seus pilars constitucionals, ens hem mobilitzat contra les sentències antidemocràtiques i retallades socials.
Per tot això i més, és tant important la presència de tots nosaltres en actes de memòria i reivindicació, en uns barris com els de Badalona Sud, i en contra d’unes dificultats com les que vivim. Nosaltres podem marcar la diferència assumint les dificultats socials que patim i lluitant contra elles.
Nosaltres commemorant assassinats, denunciant discriminacions, destapant injustícies, evitem l’oblit i la impunitat dels que ens degraden tant social com moralment. Mentre nosaltres estiguem disposats a fer aquesta feina evitarem que altres ocupin l’espai polític per continuar perpetuant la dominació que patim. Perquè en un moment així té tot el sentit del món arribar a la reflexió que tota política que no fem nosaltres ens la faran contra nosaltres.
Ens podem sentir molt orgullosos de la feina que s’ha fet fins ara i il·lusionats per tota la feina que podem fer en el futur. Per això estar en els nostres barris i fent actes de record i reivindicació té molt de sentit. Per això: “som i serem un sol poble. Ara i sempre Badalona antifeixista”. Gràcies a Carme Claramunt i la seva memòria.
