El secret del meu turbant sembla més una aposta personal vostra de mostrar com la persona pot superar qualsevol adversitat que no pas un llibre on es recull de forma novel·lada la història de la Nadia.
Agnès Rotger (AR): La publicació d’aquest llibre ha estat com una aventura increïble. No em vaig imaginar mai que el projecte que vaig començar fa dos anys llargs acabaria tenint aquestes dimensions. La Nadia volia escriure la seva vida, va contactar amb mi i ens hi vam posar. Però no em pensava que arribaria tot tan lluny. La Nadia sí que s’ho pensava.
Nadia Ghulam (NG): La vida que he viscut realment no és una vida normal. He vist moltes víctimes, però després de la guerra de l’Afganistan vaig veure clar que havia de tirar endavant i posar-me al front de la meva família. Vaig fer-me passar per un noi per poder estudiar i treballar. Volia que la gent conegués la meva història.
Com va ser que va viatjar de Kabul a Badalona?
NG: Durant la guerra de l’Afganistan una bomba va caure a casa meva. Va morir un germà meu i jo vaig patir cremades molt intenses al meu cos. Aquí la meva vida va canviar de sobte. Vaig passar de viure una infantesa feliç a viure en un infern. Anys més tard vaig viatjar a Barcelona gràcies a una ONG per fer-me operacions de cirurgia plàstica. I una família de Badalona em va acollir. M’he integrat perfectament a la ciutat, he après català i explico la realitat del meu país.
Què és el que més li va sorprendre del nostre país?
NG: Que a Catalunya les escoles tenen de tot. De tot. Mentre que les escoles de Kabul no tenen res. Res de res. I vull dir a tots els nois i noies de Catalunya que ho aprofitin perquè no saben el que tenen. Només arribar aquí vaig anar a explicar la meva història a una escola de Sabadell. Quan vaig veure amb quina atenció m’escoltaven –va tocar el timbre del final de la classe i ningú no es va aixecar– va ser quan vaig pensar d’escriure-ho tot.
I suposo que aquí és quan l’Agnès entra en escena. Com es va plantejar l’estructura del llibre?
AR: El llibre recull sobretot la història de la Nadia. I ho fa d’una manera que facilita que els lectors puguin treure conclusions. Perquè darrere de la història de la Nadia hi ha la recerca de la llibertat, de la dignitat i d’una felicitat que sovint li és esquerpa.
Aquest llibre és fruit de moltes hores de conversa. Agnès, com va assumir el repte de traslladar tot el que li havia explicat la Nadia en un conjunt de pàgines?
AR: M’agradaria molt que a mesura que s’anessin llegint les pàgines, els lectors visquessin el procés personal que jo he viscut. Un procés que comença coneixent una persona, sabent el que li ha passat, patint amb ella, rient amb ella, plorant amb ella. I sobretot que tothom en tregui una conclusió esperançada. Que tothom vegi que amb molt d’esforç i molta lluita, perquè aquí no hi compta la sort, pots sortir de les situacions més terribles. És un cant a la tenacitat.
Nadia, vostè viu a Badalona des de fa un parell d’anys. Com l’hem tractada els badalonins?
NG: M’he sentit a casa meva. M’he sentit des del primer dia molt estimada per tota la gent. Quan han pogut fer-ho m’han ajudat. I no només al centre de Badalona, on visc. També tinc molta relació amb gent de Llefià, de Sant Roc, estic a l’Espai Jove… I sempre, sempre m’he sentit ben acollida. Per això m’estimo Badalona.
Vostè té dues famílies. La biològica a Kabul i la d’acollida a Badalona. Té previst tornar a Kabul?
NG: Afortunadament tinc dues famílies. Quan estigui recuperada tornaré al meu país perquè hi ha molta feina per fer allà. Però també vindré a Badalona perquè aquí hi ha part de la meva família i molts amics.
