Si Newton aixequés el cap i veiés la seva famosa poma convertida en una mandarina no sabem com reaccionaria, però segur que quedaria sorprès al veure que la ciència es pot explicar millor amb un somriure.
Irene Lapuente porta anys fent-ho com a comunicadora científica, ensenyant als nens i nenes les lleis de la matèria en els tallers de Cosmocaixa i Citilab i, més recentment, també en televisió.
Una visió lúdica i participativa de la ciència i la tecnologia que pren forma amb La Mandarina de Newton, projecte divulgatiu en que bolca tota les seves energies.
Repensar les exposicions com a espai de participació és ara el seu gran repte, en el qual treballa des de fa mesos com a directora del projecte Expolab amb la resta del seu equip.
Expolab es defineix com una “nova manera d’entendre les exposicions”. Què és el que, segons el teu punt de vista, fa més rellevant aquesta proposta?
Les exposicions, sobretot de ciència i tecnologia, havien resultat un àmbit bastant tancat. Hi havia un comissari que decidia què s’explicava, com s’explicava… ho feia i ja està. Com a molt, anava variant en base a anys temàtics, exposicions temporals, depenent del que el museu volgués. El que planteja Expolab és anar a buscar els ciutadans i ciutadanes per veure què volen i com ho volen per a realitzar exposicions amb participació ciutadana des del principi fins al final. Es tracta de tot un procés en el que l’exposició, al final, ha d’incloure les aportacions de la gent: les visites han de fer alguna activitat que romangui i passi a formar part de l’exposició.
Un cop més, ha estat Internet i els nous models de coneixement que han accelerat la necessitat d’aquest canvi?
Internet ha afectat, evidentment. Ara comencen a sortir iniciatives tipus Museu 2.0 que el que fan és posar el museu en Internet, les xarxes socials tipus Facebook, Twitter, etc. Però aquesta no és la idea d’Expolab. Encara que aquest projecte té un bloc, és a Twitte, i té tota aquesta àrea coberta, la idea Expolab és que hi hagi participació. És a dir, el model que ha introduït Internet – que qualsevol pugui dir la seva o estar en un projecte nou – està dins del projecte Expolab. Per tant, Internet ens ha afectat més que com a eina, com a resultat, com els processos i tipus de col·laboració i innovació que aporta. És a dir, utilitzem l’efecte que la xarxa provoca en la societat d’avui en dia, aplicat a l’àmbit de museus i exposicions.
Què és el que es planteja aquest primer taller i quins han estat fins ara els resultats?
Expolab és un àmbit de treball i innovació de Citilab a les exposicions, un projecte a mig termini en el qual s’aniran investigant diversos aspectes en l’àmbit de la divulgació científica i tecnològica, en concret en el format d’exposició.
La primera exposició, “De la contemplació a la participació i més enllà”, treballa sobre la participació en les primeres fases de disseny. Per posar en marxa aquest procés de participació, estem creant dinàmiques amb usuaris i usuàries entorn a tallers de treball. Aquest primer taller de creació i participació ens serveix per veure cap a on es dirigeix la gent: quins tipus de temes els motiven més, com els afecta (o no) la tecnologia, etc.
Inicialment partim d’un esquema, encara que la gent va orientar les propostes cap a on ells van creure més convenient. El tema de la fotografia, per exemple, va resultar impactant. El fet que abans només tinguéssim una foto i que ara a Flickr tinguem mil sobre un mateix esdeveniment és una temàtica que va aparèixer en moltes ocasions.
Com s’ha articulat la col.laboració amb el Tech Museum a aquest projecte?
Aquest projecte va néixer de la mà de Tech Museum des del principi. De fet, Tech Museum és un museu de tecnologia que, d’alguna manera, divulga el procés de recerca i innovació de Silicon Valley. Es van fixar en què Citilab és un centre que apropa la tecnologia a la gent i que està més proper a l’àrea de ciutadania. La proposta va venir de combinar exposicions que poguessin mostrar tecnologia, però que ho fessin a partir dels resultats d’aquesta tecnologia, amb participació ciutadana. Per tant, des del primer moment els vam oferir la possibilitat de realitzar aquesta barreja de dos temes, cosa que els va interessar des del principi. Vam acordar que hi hauria un concurs a Second Life i que ells ens ajudarien a fer-ho. De fet, vam quedar que estaríem en contacte amb ells fins al final del projecte.
Creus que és un model aplicable a la major part de propostes museístiques i expositives?
Depèn del que es vulgui fer. Sóc poc partidària de dir: “a partir d’ara tot ho farem així”. Jo crec que és una bona manera d’investigar, de veure què passa quan introduïm la participació ciutadana en les exposicions, un àmbit en el que fins ara no havia aparegut mai. Crec que podem aprendre molt. Em sembla que sí, que estarà bé que algunes exposicions es segueixin fent així. Però tot depèn. Si tenim un tema molt concret, una necessitat d’explicar exactament alguna cosa, potser no ho vulguem fer així. En realitat, com més eines dominem i coneguem, més podrem jugar i triar en cada moment el que volem fer.
