Amnistia Internacional (AI) ha denunciat avui que els nens ingressats en centres terapèutics poden “ser víctimes d’abusos sexuals, maltractaments, tractament cruel i degradant, ser tancats en cel·les d’aïllament, lligats, emmordassats, medicats sense diligència i en contra de la seva voluntat” i tot, amb “total impunitat” perquè la seva existència i la seva realitat són “invisibles”.
Aquesta és una de les conclusions de l’informe ‘Si torno, em mato’ elaborat per l’organització a partir d’unes 170 entrevistes amb treballadors i menors (59) que són o han passat per centres de Catalunya, Madrid i Andalusia, comunitats que concentren el 55% dels centres terapèutics per a menors amb problemes de conducta de tot Espanya. La investigació segueix l’estela de la ja publicada pel Defensor del Poble sobre aquests centres perquè, malgrat les seves denúncies, “no ha canviat gairebé res”.
“Si jo lligués la meva filla en una cadira amb cinta d’embalar, si li donés medicació sense dir-li per a què, si la mantingués diversos dies aïllada en una habitació i si a més em negués a informar ningú del que li passa a la meva filla, el fiscal o l’autoritat judicial me la prendria. Si això ho fa l’Estat en els centres terapèutics, com ha documentat AI, no passa absolutament res”, ha denunciat el director d’Amnistia a Espanya, Esteban Beltrán.
Segons ha explicat la investigadora d’AI Elena Estrada, això és el que passa en els centres perquè entre els càstigs més freqüents hi ha emmordassar els nens en una cadira a la intempèrie, privar-los d’aliment fins a tres dies, tancar-los en “cel·les d’aïllament una setmana o dues”, prohibir les visites familiars o obligar-los a estar 24 hores drets. Ha afegit que s’apliquen contencions físiques (subjeccions), mecàniques (lligams) i farmacològiques (amb medicaments) “amb objectiu de castigar el menor”, i no com a tractament o com a resposta a un moment puntual de crisi.
FÀRMACS COM A CÀSTIG
En aquest sentit, l’organització incideix en la violació del dret a la salut d’aquests nens, als quals “se subministren psicofàrmacs amb una finalitat sancionadora i no terapèutica” i que malgrat tenir el dret reconegut de conèixer-ne el diagnòstic i tractament si han complert 12 anys, no reben informació sobre els fàrmacs que estan sent obligats a ingerir.
“Qualsevol mesura sobre medicació forçada, sobre submissió a contenció física o sobre cel·les d’aïllament no té supervisió judicial, ni fiscal i menys autorització judicial, amb la qual cosa, aquestes mesures que en molts casos són violacions de drets humans depenen del criteri de qualsevol educador o qualsevol personal d’aquests centres”, ha denunciat Esteban. A les presons, aquest tipus de conductes són “sempre” autoritzades pel magistrat de vigilància penitenciària.
Pel que fa als abusos sexuals, “els més difícils de denunciar i provar” segons l’organització, Estrada ha assenyalat el “cas paradigmàtic” ocorregut en un centre de Catalunya, on un suposat educador va estar “anys” abusant dels nens internats que, al seu torn i com a conseqüència, van repetir aquesta conducta amb altres menors. “Molts eren al centre precisament perquè havien estat víctimes d’abusos sexuals”, ha assenyalat.
Les conseqüències per a aquests nens “no poden ser pitjors” tant a nivell físic com psicològic. Estrada ha recordat que un mínim d’una desena de menors s’han suïcidat en aquests centres en l’última dècada per “la falta de diligència” dels treballadors per prevenir aquesta situació ja que “ni tan sols pensen a retirar-los el cinturó” quan els ingressen a cel·les d’aïllament.
INDEFENSOS I INVISIBLES
Davant d’aquests abusos, els menors es troben “desprotegits” ja que, segons l’informe, no disposen de mecanismes ràpids i senzills per presentar una denúncia i els seus interlocutors són els treballadors del centre, que en molts casos són els qui cometen els abusos. Si la queixa prospera i hi ha judici, la citació arriba al centre mateix, que té coneixement de la situació fins i tot abans que el menor interessat.
“Estan totalment indefensos i són extremadament vulnerables perquè ningú sap quants són i ningú sap quants centres de protecció terapèutics hi ha, i perquè tant l’Administració com les entitats privades que gestionen aquests centres dificulten que es portin a terme investigacions independents”, ha explicat Beltrán, per incidir que en un 53% dels casos ni tan sols hi ha una decisió judicial que avali l’ingrés del nen en un d’aquests centres.
L’organització va presentar el testimoni d’una de les persones que va patir alguns dels abusos denunciats en el seu pas pels centres de menors. Als seus 25 anys, Sara Casas va explicar als mitjans com va passar d’un centre de protecció de Catalunya a recórrer quatre instal·lacions terapèutiques d’Andalusia sense ni tan sols saber que havia de ser traslladada de comunitat autònoma.
La jove va explicar que, entre d’altres maltractaments i vexacions, havia rebut “cops de puny”, havia estat amenaçada en reiterades ocasions de ser llançada a una piscina perquè “s’ofegués” perquè no sabia nedar; va passar dies emmordassada en una cadira i amb un esparadrap a la boca per evitar que cridés, i havia estat sobremedicada fins al punt d’haver de desplaçar-se en cadira de rodes perquè no podia mantenir-se dret i fins i tot va arribar a perdre la consciència, segons ha explicat.
En presència del seu advocat, José Antonio Bosch, ha assenyalat que ara la Junta d’Andalusia li va retirar la guarda dels seus tres fills perquè considera que no està preparada per ser mare. Per a Bosch aquests nens, “els néts de la Junta”, són la prova que a Espanya la legislació en matèria de protecció de menors “és pròpia de Suècia o Noruega” però la implementació i el desenvolupament de les normes “és pròpia d’un país tercermundista”.
L’organització ha promogut una acció a Internet per exigir al Govern que investigui la situació en aquests centres, que elabori protocols per comptar, controlar i supervisar-los i que emprengui les reformes oportunes perquè el poder judicial “sigui visible” en aquests casos, perquè “l’Administració té notícia de totes aquestes denúncies i aquí l”únic que és clar és que no s’ha fet res”, ha assenyalat Beltrán.[FIN]
Xarxes socialsEnvia l’articleImprimeix l’articleConverteix a PDF
