En relació al tractament que rep la figura femenina als mitjans de comunicació, l’Institut Català de les Dones, el Col·legi de Periodistes i el Consell de l’Audiovisual de Catalunya han endegat un projecte orientat a visualitzar com cal el pes de les dones en el desenvolupament de la societat. Tres institucions significatives, doncs, per aconseguir que, periodísticament, el gènere femení sigui més valorat i menys manipulat.
EN QUIN SENTIT ES POT DIR que les notícies referides a les dones estan manipulades? El més evident és que per regla general ni tan sols ens adonem que ho estiguin. Obrim un diari, escoltem la ràdio, mirem la televisió i ens trobem amb notícies sobre dones maltractades, sobre víctimes d’agressions sexuals, sobre prostitutes. A l’àmbit laboral, el tema redundant és que elles cobren menys que els homes per la mateixa feina, insistència que no serveix per rectificar la desigualtat. Quant a tipus de professió, les més noticiables són les models, les cantants, les princeses, les aristòcrates, les que escandalitzen en certs programes de televisió.
I A TOTHOM LI SEMBLA QUE el tractament atorgat al paper de les dones és correcte. La rutina informativa s’imposa, i això és el que pretén modificar l’esmentat projecte, el qual porta per lema Gènere i mitjans de comunicació. Eines per visualitzar les aportacions de les dones. Es parteix de la convicció que les dones són protagonistes de quelcom més que d’allò que se’ls sol atribuir.
CERT QUE ELS MITJANS han de reflectir la realitat, però també ho és que aquesta es pot mirar des de diversos angles, i que seria possible canviar-la a millor utilitzant nous tipus d’informació. És possible fer visibles altres activitats de les dones, se’ls pot dedicar més atenció als audiovisuals i a la premsa, ja que l’espai que ara mereixen representa el 15 per cent del total.
ÉS VERITAT QUE EL TREBALL que les dones fan fora de casa té menys transcendència social que el dels homes, donat que els càrrecs determinants recauen en ells. A la indústria, la banca, la medicina, l’esport, la política (tot i les designacions paritàries), el periodisme… Llavors, no es pot exigir que els mitjans diguin el que no és. Ara bé, tot i admetre tal disparitat, també està admès que les dones tenen menys oportunitats perquè per a elles la conciliació entre vida privada i vida professional resulta més difícil que per a ells. Seria bo, doncs, que tant a la premsa com a la ràdio i la televisió es parlés d’aquest escull diferenciador tantes vegades com fos convenient.
QUE LES TASQUES DOMÈSTIQUES són essencials gairebé ningú no ho qüestiona. Està reconegut que sense el treball reproductiu (que no significa tan sols portar fills al món), no seria possible el treball productiu. És a dir, el creixement econòmic i el desenvolupament del país, afers que es troben principalment en mans masculines just perquè les femenines els aplanen el camí. Però esclar, convertir en notícia les feines de casa esdevindria avorrit, per clàssic i per comú. Ponderat així, les dones només obtindran una major presència i consideració en els mitjans quan ocupin més llocs de responsabilitat en els sectors productius i de serveis. Vist des d’aquesta perspectiva, podria eximir-se els fabricants d’informació de tendències discriminatòries.
TANMATEIX, NO SE’LS POT DESLLIURAR totalment de responsabilitat en el tracte atorgat al gènere femení, ja que les notícies es cerquen, s’interpreten i es valoren amb inevitables criteris subjectius. Criteris que emergeixen també en el llenguatge. L’ús del genèric masculí és un signe de valoració superlativa vers els homes quan existeixen vocables que engloben ambdós sexes. Es pot dir professorat en comptes de professors, o ciutadania en lloc de ciutadans. Els conceptes es transformen en llenguatge, alhora que aquest els aferma. Un dels mots que fan mal a l’orella és el genèric home aplicat al conjunt de la humanitat. I si el pronuncia o l’escriu una periodista, encara sona més malament.
