Tal dia com avui, de fa molts anys, va morir el dictador. I tal dia com ahir de fa encara més anys les dones van votar per primera vegada a Espanya. A vegades les coses òbvies costen.
La democràcia és aquest sistema imperfecte que rep les lloances dels governants, però que desperta tota mena de suspicàcies. La democràcia només és bona quan se la reparteixen aquells que creuen que han estat cridats al Govern.
Ningú vol que en el recompte hi participin nouvinguts.
Aquesta Espanya que avui justifica els bombardejos a països llunyans i que denuncia els dèficits democràtics de les seves institucions no vol adonar-se que el vot de les dones només té 75 anys. I que durant quatre dècades l’urna va ser a Espanya un invent del diable.
De totes les causes realment angoixants de la convivència humana, l’accés de les dones al sufragi n’és una que mereix una reflexió. Ja no només es tracta del vot, sinó dels motius que van portar durant tant de temps a negar el vot a les dones. I no es tracta ara de considerar que la feminofòbia electoral fos un tret genuïnament espanyol.
Altres països que durant anys han estat un exemple d’ordre i de suposat rigor no van obrir el dret del vot a les dones fins fa ben poc. Suïssa el va aprovar el 1971 i les dones de Liechtenstein no van aconseguir el sufragi fins al 1984.
Eren anys en què aquests bastions del capitalisme europeu no eren gaire diferents, democràticament parlant, de les dictadures del Pacte de Varsòvia.
Però pocs mesos abans que es comencés a assolar l’Afganistan per trobar Bin Laden i per treure el burca de les dones afganeses, el Cercle del Liceu de Barcelona va aprovar en una tumultuosa assemblea la possibilitat que les dones poguessin ser sòcies d’una institució tan selecta. Això passava el 2 d’abril del 2001, com qui diu, abans-d’ahir.
¿Quin estrany atavisme ha aconseguit aquesta marginació política de la dona durant el segle XX?
Les manifestacions de les anomenades «sufragistes» de principis del segle passat, amb els seus barrets i els seus mirinyacs, van haver d’enfrontar-se a homes barbuts que clamaven per la negativa al sufragi femení. De res havien servit les declaracions d’independència de tants països americans ni la declaració dels drets de l’home. La dona va continuar a l’ombra política fins que la primera guerra mundial en va portar moltes als camps de batalla i la segona va significar la incorporació a un sistema productiu per suplir els obrers que van canviar la clau anglesa pel fusell.
Però parlàvem d’Espanya i d’aquests drets constantment posats en dubte pel sistema. El vot femení de 1933 va portar la dreta al poder, diuen alguns. Però les milicianes del Front Popular van combatre en primera línia contra el feixisme.
Després tot va ser un nou pas enrere. Avui se’ns fa difícil explicar-li a una noia universitària que, no fa tant de temps, la dona, pel simple fet de ser-ho, necessitava el permís marital per obrir un compte corrent o per comprar-se un cotxe a terminis. Setanta-cinc anys de vot femení ens porten a pensar que aquesta conquista política ja és irreversible i que, d’ara endavant, potser la democràcia podrà ser abolida per la força de les armes, però, en el supòsit que ho sigui, serà una abolició per a tots. El món no està complet i la igualtat ciutadana continua sent una causa. Però avui és un dia feliç per a les dones i un dia de contrició per a certs homes.
