Som un grup de dones de La Mina. Algunes de nosaltres estem aqui des dels inicis del barri. Pràcticament el vam inaugurar. Aqui hem criat els nostres fills, aqui hem treballat, aqui hem lluitat perquè, en la mesura d’allò possible, es canviï la imatge i la realitat del nostre barri.
El portem al nostre cor. Per això, en les reflexions i xerrades diàries acostument a sortir quasi sempre les coses que ens preocupen d’ell. I una d’elles és que en els mitjans de comunicació segueixin sortint les mateixes fotos, les mateixes imatges del mateix tipus, de la gent de sempre. Ens preguntem amb tristesa i ràbia: Es que no hi ha a La Mina famílies treballadores i educades? No hi ha joves que estudien i joves universitaris/àries? No hi ha informàtiques, matemàtics, jardineres, mecàniques, enfermers, educadores com en altres barris? Hem estat espectadores del canvi produit a nivell urbanístic. Hem patit el soroll i la polsa de l’obra de construcció d’una Rambla, per la que passa una tramvia. Hem anat fent el seguiment d’una Biblioteca nova que, després de quasi dos anys de construcció, encara segueix amb els problemes de sostres que cauen i calefacció que no funciona.
Anem veient la construcció dels nous pisos per al reallotjament dels veïns i veïnes del carrer Venus. Però aquest Pla de Transformació, que va començar amb molta força i molta participació ciutadana, i l’objectiu del qual era l'”esponjament del barri” se’ns està girant en contra. En lloc d’esponjar s’està massificant més un barri ja massificat i amb menys equipaments dels que teniem.
Està clar que el barri ha canviat, s’han invertit molts diners perquè això no seguís sent el mateix però en molts aspectes estem iguals o pitjor que abans. Ara tenim ja tres generacions (avis, pares i fills) que segueixen practicanet l’incivisme amb impunitat, ja que els models de criança no han canviat i el que abans era bo per l’avi ara és molt millor pel seu nét.
L’educació continua essent un fracàs; la vigilància brilla per la seva absència; no podem distingir allò nou d’allò vell, ja que allò nou es deteriora ràpidament, perquè el seguiment que es fa d’allò realitzat és nul; la brutícia als carrers segueix semblant com si els serveis municipals no actuessin; els nostres arbres segueixen sent els penjadors de les coses més variopintes (fins i tot hem vist un ventilador entre les branques dels arbres).
Per altra banda, seguim tenint la mateixa bona assistència sanitària. Seguim lluitant per tenir associacions i entitats compromeses per la majoria i la dignificació del nostre barri. Seguim tenint veïns i veïnes anònims que respecten a l’altre i que saben conviure. Per això, no entenem com perdura tant la imatge negativa que solen transmetre certs mitjans. Moltes persones no entenen perquè ens agrada tant el nostre barri i que seguim treballant per ell.
En el fons, és que seguim creient que La Mina, amb l’ajuda i el compromís de tots, administració i veïns, pot arribar a ser el barri que ens mereixem totes les persones que en ell habitem.
