Quan es lliuren premis cinematogràfics, al costat dels reconeixements als actors protagonistes, solen atorgar-se també distincions a actors secundaris i de repartiment. Però sovint et quedes amb la impressió que la dimensió o la projecció del paper d’un actor dins la pel·lícula no necessàriament es correspon amb la qualitat de la seva interpretació. Passa, doncs, de vegades que et commou o t’interessa més el treball d’un actor secundari. I aquesta consideració, la podem aplicar a molts altres àmbits. M’hi ha fet pensar una figura massa poc coneguda en el nostre món cultural i tanmateix amb una trajectòria i una obra de les de treure’s el barret i aplaudir amb entusiasme.
Em refereixo a Joana Raspall, nascuda l’any 1913 a Barcelona i que viu a Sant Feliu de Llobregat des de fa 94 anys. Raspall, escriptora i bibliotecària, impulsora del premi Martí Dot de poesia, ha rebut, entre d’altres distincions, la medalla d’or de Sant Feliu de Llobregat i la creu de Sant Jordi. Molts hem consultat el Diccionari de locucions i frases fetes i el Diccionari d’homònims i parònims que són fruit de la seva col·laboració amb Joan Martí, actual president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Ara bé, es fa indispensable destacar d’una manera especial la seva labor ingent en el camp del teatre i la poesia infantil, uns gèneres que ha conreat amb un talent excepcional i que en el conjunt del món literari no reben ni l’atenció ni la valoració que mereixerien, perquè són tractats com a secundaris, malgrat que l’han practicat autors fonamentals del nostre món literari com ara Josep Vallverdú, Joaquim Carbó o Emili Teixidor.
Fa poc s’ha editat el seu llibre de contes El calaix del mig i el vell rellotge. Un dels seus millors textos és Arpegis, un bellíssim recull de haikus prologat per Feliu Formosa. Hi trobem autèntiques joies del seu do admirable d’observació de la vida, de la seva sensibilitat generosa i del seu domini precís del llenguatge: «Majestuosa,/l’arrogància dels cignes/ens interroga», «La posta és lenta;/ li pesa endur-se un dia/ ple de desitjos» o «Cada paraula/ és un batec de vida/ que vol donar-se». ¿Oi que Joana Raspall hauria de ser ja el nom d’una biblioteca?
