Diuen els experts que els anomenats “joves de llaç feble” són aquells que passen poc temps amb «persones significatives» –els pares, en la majoria dels casos– i atorguen un escàs valor a les relacions perquè a penes tenen vincles mínimament forts. Es tracta d’un fenomen que, sense ser nou, es veu accentuat per l’auge de les noves tecnologies, amb la seva capacitat absorbent i addictiva, amb les seves gairebé il·limitades possibilitats d’oci solitari.
Aquesta actitud pot ajudar a explicar algun dels més cruels casos de violència juvenil dels últims temps: el crim de la catana de Múrcia, en què un noi de 16 anys va matar els seus pares i una de les seves germanes amb aquest tipus d’espasa japonesa; la violació i posterior homicidi de Sandra Palo el 2004 a Madrid a mans de quatre menors, o el més recent, el de Seseña (Toledo), en què una noia de 13 anys, Cristina Martín, va morir dessagnada en un forat fa una setmana i mitja, suposadament assassinada per una companya d’institut un any més gran, un succés que ha tornat a treure a la llum el binomi entre adolescència i violència.
«Compte», adverteix Rosario Ortega, catedràtica de Psicologia de la Universitat de Còrdova, fundadora de l’Observatori Europeu de la Violència Escolar i autora del recent llibre Agresividad injustificada, bullying y violencia escolar. «L’índex delictiu és moltíssim més baix que el de fa anys. El que passa és que se li dóna bastant més transcendència. Dècades enrere, un succés com el de Seseña tan sols hauria ocupat la portada en un diari com El Caso, però ara apareix a tots els rotatius. I això, encara que pot generar una falsa imatge que el problema resulta molt més greu i comú del que és, té conseqüències positives, perquè indica un grau més elevat de sensibilització de la societat cap a l’agressivitat dels joves».
Exemple d’aquest augment de la consciència són les xifres que ofereix Encarnación García, presidenta de l’Associació contra l’Assetjament Escolar (ACAE). L’entitat, formada en un any tan recent com el 2005, rep cada any prop de 10.000 denúncies per aquest tipus de comportament. «I això que els pares i mares tenen molta por a parlar del tema. L’assetjament escolar segueix sent el gran tabú», sosté García, que va fundar l’associació després que la seva filla fos víctima de fustigació.
«Vivim en una societat de llaços febles», opina Nora Rodríguez, pedagoga, especialista en violència infantil i juvenil i autora de Guerra en las aulas. «Els joves que es troben en aquest tipus de situació solen pensar: ‘¿Per què haig de cuidar un amic si l’acabaré perdent igualment?’. És un problema que pot portar a situacions destructives i autodestructives. Jo diria que ara es veu agreujat tant per les noves tecnologies com per algunes conseqüències de l’augment del poder adquisitiu en aquest país: les demostracions d’afecte es converteixen per a alguns pares i mares tan sols en demostracions materials».
L’experta precisa que això afecta totes les classes socials: «No té a veure tant amb la quantia del regal com amb el regal en si. Hi ha pares i mares que negocien amb els seus fills i filles donant-los tot allò que volen, per així, segons diuen, ‘mantenir-los calmats’. I després, potser després d’uns anys, quan aquests nens i nenes de llaç feble esclaten, els pares i mares creuen que són perillosos per a la societat. Però el germen ja hi era des de molt abans».
