El programa Àvies contra la pobresa i la sida (GAPA, segons les seves sigles en anglès) ha aconseguit “reclutar” ja unes 250 dones de més de 50 anys de Sud-àfrica a les quals ofereix tallers educatius, activitats en grup i la possibilitat d’inculcar a les generacions futures la importància de prevenir les infeccions per VIH.
Gràcies al suport de la Fundació Bristol Myers Squibb (BMS) i la seva iniciativa ‘Secure the Future’, el 2001 va néixer aquesta iniciativa, el “quarter general” de la qual està a Khayelitsha, el suburbi o ‘township’ més gran de la regió de Western Cape, a 35 quilòmetres de Ciutat del Cap.
Hi viuen més d’un milió de persones, la majoria en una situació d’extrema pobresa, davant de la qual aquest grup d’àvies intenta posar “el millor dels seus somriures”, segons explica Tenjiwe Tutu, de 67 anys, que va arribar a GAPA fa cinc anys.
La història personal de cada àvia amaga una superació davant de tota mena d’adversitats, algunes ja solucionades, com l’apartheid, i altres molt més inesborrables de la memòria, com la sida que s’ha emportat per davant la vida d’un marit, una germana o un fill, “el més dur que et pot passar” com reconeix Tenjiwe, que va perdre dues filles mortes a causa de la sida.
Per aquesta raó, davant d’aquests drames, GAPA ofereix la doble possibilitat, d’una banda, que les àvies reprenguin les regnes de les seves vides –reben suport psicològic, participen en tallers d’artesania i ball tradicionals, comparteixen vivències amb altres àvies arribades de tot Sud-àfrica–, i, al seu torn, col·laboren en l’educació dels nens del suburbi i fan més suportable l’absència dels seus pares, en molts casos, també víctimes del VIH.
Segons explica la responsable de ‘Secure the Future’, Phangisile Mtshali, moltes àvies han d’afrontar la pèrdua d’una filla assumint, al mateix temps, la responsabilitat de cuidar els seus néts orfes. “La situació és realment dura però elles sempre tenen un somriure, jo no sé si podria fer-ho”, afirma gratament sorpresa d’aquesta actitud.
“Els nens se senten com en la seva segona casa”, assegura Tenjiwe, i alhora també serveixen de teràpia per a les àvies que, com ella, en realitat no ho són. I ells, els nens? Els més de 100 que acudeixen al centre de Khayelitsha solen tenir entre 7 i 14 anys i després de sortir de l’escola surten disparats amb “les seves” àvies per prolongar el temps d’esbarjo, sempre insuficient a aquestes edats.
L’objectiu és que gaudeixin de la tarda amb els seus amics, ballin, cantin, corrin, sempre somrient, i alhora se’ls educa en uns valors i se’ls manté allunyats dels problemes que sotgen en els ‘townships’: delinqüència, pobresa i sida.
El VIH es manté imparable a Sud-àfrica i afecta ja el 10% de la població, més de 5,7 milions de persones segons ONUSIDA, tot i que els mateixos ciutadans de Khayelitsha estan convençuts que hi ha més infectats, entre ells, molts dels nens que cada dia corren per GAPA.
El problema és que la malaltia es diagnostica tard, tot i que els test de detecció són gratuïts a la sanitat pública sud-africana, generalment quan ja presenten símptomes, cosa que dificulta el seu tractament i afavoreix nous contagis tant per via sexual com de mare a fill.
Tot i això, en aquests campaments s’intenta que, com a mínim, les generacions futures puguin posar fi a les dues vies de contagi, coneixent des de petits la importància de prevenir una malaltia destructiva i indestructible. A més, l’exemple l’ofereixen ells.
Explica Mtshali que el projecte està funcionant amb gran èxit i, prova d’això, és que l’octubre del 2008 un grup de GAPA va acudir a Tanzània per oferir “un futur brillant” a les àvies d’aquest país, resignades a tenir fins aleshores, però que ara han decidit reciclar-se per convertir-se novament en les “mares” i cuidadores de la família.
