Si vostè vol una radiografia del que ara mateix som com a societat i com a individus, aturi’s a mirar la xarxa. Les zones danyades, les sanes, els ossos que creixen, a quina velocitat ho fan. Per bategar, cal estar en aquest cos universal i porós, teixit amb llaços i nusos.
Privades de les tribunes d’expressió, les dones es reconeixen en aquest cos en el qual les seves experiències comunes ja no muten en casos excepcionals i, per tant, deixen de ser tractades com a marginals, com anecdòtiques o simplement reben atenció. La fluïdesa, a més, és impressionant. I les beneficia.
Per evitar atacs sexuals, les dones no han de vestir-se com unes «golfes». L’agent de la policia de Toronto, Michael Sanguinetti, va deixar anar la perla a la Universitat de York en una sessió informativa sobre la seguretat als campus, un autèntic malson per a les universitàries dels Estats Units i Canadà. La frase la van escoltar poques persones, però la xarxa va fer la resta.
No només hi va haver rèpliques immediates, com la de Rosemary Gartner, criminòloga de la Universitat de Toronto, assegurant que si la tesi del policia fos certa, «no hi hauria violacions de dones que porten vel». El debat, amb milers de ramificacions, s’ha instal.lat al ciberespai i ha elaborat un moviment de protesta a la xarxa i als carrers, el Slutwalking (golfa errant, més o menys).
La responsabilitat de la policia i de la magistratura ha de ser major a l’hora de no donar crèdit als mites sobre la violació ni arguments als agressors, únics responsables del delicte, sobre si les víctimes anaven amb tal o qual vestit, de si les víctimes fins i tot eren prostitutes, o que vestir d’una certa manera és una forma efectiva de prevenció contra els atacs sexuals.
A la xarxa, es llegeixen les primeres interpretacions de les protestes al carrer de la campanya a Canadà, Estats Units i Europa: «El que més m’agrada del nom d’aquesta campanya és el fet que desafia el que significa golfa. Germanes, mares, filles, àvies, totes vestides com els dóna la gana, marxant juntes per dir: ‘Si em violen, també em direu golfa?’».
Per què en els atacs sexuals el focus es posa a la víctima? La idea, carregada d’intenció i de jerarquia, és que la dona, com a subjecte menor, mereix càstig o premi en funció de la seva indumentària, del seu comportament, de les seves paraules, de la seva forma de vida.
Greu també és que aquest tipus de delictes no s’aborden amb la serietat necessària. Si el circuit tradicional no compleix amb les expectatives, les iniciatives deriven cap a la xarxa. I no només els moviments, com el citat, per cridar a la mobilització de protesta als carrers de diverses ciutats del món.
Nancy Schmartzman, per exemple, va exorcitzar les agressions sexuals rebudes en el documental The line, i en una pàgina web. La seva reflexió és interessant. On posem la línia que no s’ha de sobrepassar? Algunes de les coses que explica aquesta dona recorden el cas de les presumptes violacions del fundador de Wikileaks, Julian Assange.
Quan una dona diu no i, finalment, acaba assentint, com s’ha de valorar aquest consentiment. És una acceptació real i conscient en determinades circumstàncies? Les observacions i les aportacions agiten la xarxa. Un fòrum per abordar els temes arraconats o molestos en els llocs tradicionals i minvants de debat. Les dones han d’aprofitar aquest poder d’internet.
Algunes ho fan. La xarxa va descarregar tota la seva força sobre el periodista Joan Terranova. «M’encantaria trencar-li el cul a pijazos», va escriure al seu bloc, sobre la líder de la branca argentina de Hollaback! (Atreveix-te!), Inti Maria Tid-ball-Binz.
Va canviar «cul» per «argument» quan va publicar el text, crític amb els objectius de l’organització que lluita contra els atacs sexuals contra les dones en els espais públics, en el diari El Guardián. La campanya de Hollaback, al costat de Change.org, sumada a nombrosos tweets i missatges de Facebook van aconseguir que les firmes Lacoste i Fiat cancel.laren la seva publicitat en el citat diari.
La xarxa no dorm.
Eva Peruga és Defensora de la Igualtat d’El Periódico
