Qui no coneix la increïble tasca desenvolupada per aquesta dona de conviccions fortes, curiosa, visiblement sensible i amb una intel·ligència desperta i dinàmica, sempre amb la seva ploma preparada per exposar el seu punt de vista?
Recentment ha estat premiada per l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya amb el Premi de Comunicació No Sexista 2010 a tota una trajectòria professional al món de la comunicació i en defensa de les dones.
Margarita Rivière rep el seu Premi de Comunicació No Sexista 2010 de mans de la presidenta de l’ADPC, Carme Freixa
I és que Margarita Rivière és una persona molt polifacètica. Ha estat col·laboradora de publicacions com El Periódico de Catalunya – on va comptar amb una secció fixa al llarg de deu anys – , La Vanguardia, El País, Le Monde Diplomatique, i les revistes Marie Claire (1964-68) i Qué Leer. I si fem una mica de memòria, va ser una de les primeres dones en formar part de la plantilla del Diario de Barcelona.
També va ostentar càrrecs importants com el de Directora de la Delegació de l’Agència EFE a Catalunya entre 1988 i 1991. Es pot dir que Rivière ha cultivat tots els gèneres periodístics, des dels articles i els reportatges, fins la crònica especial i l’entrevista.
És una dona amb una gran experiència professional i vital. Va viure durant llarg temps a Madrid, Dublín i París, ciutat aquesta última, en la que va cursar estudis de disseny al 1963, iniciant així la seva vinculació també amb la moda, fenomen al que ha dedicat, per cert, nombrosos assajos, als quals s’uneixen els seus escrits sobre la comunicació i la cultura.
D’altra banda, també va desenvolupar la seva carrera en l’àmbit de la televisió com a directora d’espais televisius i com a guionista. I ha col·laborat a la ràdio en diferents ocasions. Un dels premis que va rebre, al qual li té un gran apreci, és el premi Ciutat de Barcelona de Periodisme del 1983.
Margarita Rivière ha estat una escriptora molt productiva, ha creat una gran quantitat d’obres de diferents estils i temàtiques, seguint amb el seu caràcter polièdric. Destaquem algunes d’elles a continuació:
– El tabú: madre e hija frente a la regla (2001)
– El mundo según las mujeres (2000)
– El segundo poder (1998)
– Serrat y su época: biografía de una generación (1998)
– Crónicas virtuales: la muerte de la moda en la era de los mutantes (1998)
– Diccionario de la moda: los estilos del siglo XX (1996)
– Lo cursi y el poder de la moda (1992), guanyador del Premi Espasa d’assaig
– La generación del cambio (1984)
– La moda, ¿comunicación o incomunicación? (1977)
– Anticonceptivos y control de natalidad (1976), primer manual sobre anticoncepció a Espanya, escrit juntament amb el ginecòleg Santiago Dexeus
Us avancem algunes de les qüestions que van sorgir al llarg de la nostra conversa amb la Margarita Rivière i que també podreu escoltar en el vídeo que us oferim a continuació:
«La crisi econòmica que tenim és una crisi heretada de la cultura masclista. Mai haviem viscut una crisi econòmica tant forta com aquesta, però es veia venir. Ja a l’any 1996, la Viviane Forrester va ser la primera en escriure un llibre anunciant-t’ho.
En aquesta crisi, hi ha un excés de tot. Cal més austeritat i fer valors nous sobre les coses que valen la pena i les dones, que estem arrelades a la vida mateixa i a les necessitats qüotidianes, tenim molt a dir com a col·lectiu.
Ens aquests moments ens caldria fer un canvi cultural a la política. Les dones que desenvolupen responsabilitats a la política, si resulta que es comporten com els homes, deixen d’esdevenir referents d’un model alternatiu a l’actual androcentrisme.
L’alliberament de les dones ha de ser conjuntament amb el dels homes, no obstant, caldria trobar, entre les dones, uns punts en comú per arribar a un gran pacte i poder avançar.
Una dona sola no arriba enlloc, però una xarxa de dones sempre té més força, per tant, estic d’acord en promoure i dinamitzar xarxes de dones que actuïn com a grups cohesionats per aconseguir millores col·lectives, i més ara que tenim aquesta fantàstica eina que és Internet.
Sembla que encara no tenim ben clar què volem i a on anem les dones, i abans de plantejar pactes de gènere, potser caldria reflexionar més al voltant d’aquests dos interrogants.»
