«Mea culpa». Això és el que vaig exclamar en acabar de llegir un treball de recerca del 2006, escrit per Enriqueta Díaz Perera, sobre Rols i estereotips de gènere entre l’alumnat de batxillerat de la província de Barcelona.
La lectura d’una de les conclusions em va deixar estabornida, primer pel fet de no haver-hi caigut mai; i segon, i en conseqüència, perquè no ho he tingut mai en compte a l’hora d’educar.
Sabem sobradament que les criatures aprenen, entre d’altres qüestions, per imitació d’uns models. De manera que les persones feministes hem anat amb compte a educar la canalla evitant pautes estereotipades de feminitat o masculinitat. Ens hem esforçat a demostrar que no esperem coses diferents segons es tracti de nenes o de nens. Així, hem procurat que veiessin les dones com éssers independents, amb capacitat per prendre decisions i per desenvolupar una activitat professional remunerada.
Hem procurat també exigir als homes –almenys als que comparteixen la vida amb nosaltres, i no sempre amb un èxit absolut!- que s’involucressin en les tasques de la casa, s’ocupessin de les criatures i respectessin la nostra feina tant com la d’ells. Ens hem aplicat a no condicionar la vida de les nostres nenes només amb nines ni la dels nostres nens només amb camions.
I el treball de l’Enriqueta Díaz m’ha vingut a demostrar que no n’hi ha prou amb tot això. M’ha fet evident que el nostre comportament emocional també transmet una determinada manera d’estar al món i que pot perpetuar, doncs, models patriarcals.
En un dels apartats del treball demana a l’alumnat que, a partir de 30 preguntes, revisi una sèrie de situacions familiars que denoten qui fa què, el pare o la mare.
En primer lloc, l’anàlisi de les respostes de l’enquesta posa de manifest que les mares són les que s’ocupen en percentatges molt alts de les activitats de cura (saben el número que calcen les seves filles i fills, la talla de la roba, els medicaments que han de prendre quan es troben malament, són les que surten de la feina per acompanyar les criatures al metge…), cosa que no ens sorprèn.
En segon lloc, es desprèn que són també les mares les que proporcionen el confort emocional. O sigui, que els nois i les noies aprenen amb les mares i de les mares a reconèixer i viure les emocions perquè elles són les que les expressen i les comparteixen amb la família. També són les mares les que abracen i fan petons més sovint, les que consolen quan la canalla està trista o escolten quan té un problema o animen quan hi ha una dificultat.
En definitiva, les mares són el pal de paller emocional. Els pares se situen, des del punt de vista emocional, en un segon terme. Ells no són tan comunicatius i, en opinió de l’alumnat, és més difícil establir-hi vincles emocionals i, de retruc, complicitat.
No cal ser gaire sagaç per adonar-se que aquest comportament emocional que, sense adornar-nos-en, transmetem té greus conseqüències en l’educació de les criatures. Nens i nenes reben un paradigma de comportament emocional en el qual els homes es releguen al paper de comparses. La qual cosa implica que els nois procuraran imitar el model del pare, que se suposa que és el de la masculinitat; per tant, aprendran a reprimir les seves emocions.
De manera que, malgrat que regalem una cuineta al nostre fill de dos anys, els comportaments emocionals de la família hauran aconseguit fer d’ell un mascle «de debò». I jo no me n’havia adonat fins ara. Mea culpa.
