La invisibilització és violència. I és així de clar alhora que injust. Les periodistes només ocupem el 27% del temps en les televisions i ràdios. Per no esmentar la minsa xifra de columnistes i col·laboradores en diaris digitals d’àmbit nacional, on el 70% són homes. Més: només tres de cada deu dones són tertulianes de ràdio, i a les televisions, no arriba al 23%. Si bé la necessitat de la paritat en l’esfera mediàtica és tan evident per algunes, per altres descapitalitzar el poder masculí resulta incòmode i és per això que, constantment, intenten combatre les quotes de gènere mentre ens diuen allò de l’han-posat-perquè-és-dona.
Les xifres de l’observatori de les dones als mitjans de comunicació sustenten de raó que en l’opinió d’aquest país hi ha una sobre representació dels homes. I no som prou conscients de com de negativa n’és la repercussió per a l’opinió pública alhora que perpetua la invisbilització de possibles referents femenines, ja silenciades de per se.
Però això no és tot. No només ens invisibilitzen, sinó que quan hi som, ens vexen. Aquest any hem viscut nombroses escenes dantesques als mitjans. Sense anar més lluny, hem hagut d’aguantar que el periodista Eduardo Inda li digués a l’alcaldessa Colau ”gordita” en prime time; hem hagut de veure -i patir- escenes masclistes que han viscut les reporteres que tractaven la informació esportiva del Mundial de futbol d’aquest estiu -amb petons i abraçades d’homes desconeguts enmig d’un directe. Però és que, en tertúlies matinals, s’ha arribat a qüestionar el testimoni de la dona agredida per la Manada en el marc d’un show mediàtic esperpèntic.
Amb tot, dimarts passat la televisió pública catalana va emetre un ‘Sense Ficció’ colpidor. Res que no hàgim dit però que no hàgim de seguir dient: l’imprescindible de submergir-se a la violència que patim les dones. Tot seguit, però, el plantejament del debat ‘I ara, què?’ que engloba la campanya ‘Som Dones’ deixava molt a desitjar. Sense perdre ni un minut en opinar sobre què en penso del nom, em pregunto si ni durant “la setmana de les dones” -una de cinquanta-dos, per cert- podem tenir més representació femenina entre les veus. Però no, un gloriós empat. Per més que la vaig buscar, no vaig trobar cap mena de justificació en dues de les veus masculines que hi participaven. Què hi feia, un masclista, parlant de feminismes?