Fa poc, i per tal de documentar-me per escriure el meu llibre El meu
germà Pol, que va sobre la síndrome de Down, vaig parlar amb diversos
experts que em van ser d’una gran utilitat. Un rumor que corre, i que jo
creia llegenda urbana, però, em va quedar confirmat: hi ha prostitutes
«especialitzades» en disminuïts psíquics. Segons sembla, la idea procedeix de Dinamarca i algunes famílies, afortunadament minoritàries, pensen que és una estupenda manera d’ajudar els seus fills.
Jo me’n faig creus: ¿la prostitució com a terapèutica? El cert és que, en arribar a la pubertat, els disminuïts, com tothom, viuen el despertar del sexe, i, en alguns casos, el viuen d’una manera més immoderada (menys hipòcrita) que els considerats «normals» (un terme per definir, no us sembla?). Aleshores, en veure que els seus fills no tenen altra sortida que l’onanisme, algunes famílies contracten aquestes senyores. La pregunta evident és: ¿és aquesta la manera més adequada per canalitzar els legítims desitjos sexials dels disminuïts o és la manera més còmoda de treure’s un problema de sobre?
I no sols això: fins i tot hi ha qui defensa la castració química o quirúrgica, negant-los així una part tan important de la vida com és la sexualitat. Els psicòlegs que vaig consultar estaven tots d’acord que és una pèssima idea, i no per raons morals sinó perquè és una manera artificial i forçada de viure la sexualitat. I tots em van insistir que la millor manera és tenir una parella, com ens pasa a tothom.
On em van saltar totes les alarmes va ser quan em van assegurar que
aquesta «especialització» sexual només afecta els homes disminuïts, perquè les dones no tenen cap «especialista», ja que elles, veges tu, podrien quedar prenyades (i t’ho diuen, això, al segle XXI!). O sigui que no sols s’obliga els disminuïts a tenir una vida sexual falsa i només satisfactòria físicament, sinó que es priva a les dones del que tan recomanable troben per als homes. Ja es veu que els atavismes de gènere són a darrere de totesaquestes idees, tan «còmodes» per a segons quins pares.
Ja ho sé, que la vida d’un disminuït i de la seva família no és fàcil;
ja ho sé, que la seva vida sexual de vegades està plena d’entrebancs i
d’incomprensions; ja ho sé que si no tens el problema a sobre és molt fàcil opinar. Però també sé que hi ha sortides i que cada cop la integració dels disminuïts en la societat és més efectiva, i que el nombre de parelles estables, casades o no, que hi ha entre disminuïts és una dada
esperançadora. I també sé que la prostitució és en aquest cas doblement denigrant: per a la dona, per una banda, i perquè ni tan sols són els «clients» els qui trien pagar per tenir sexe, sinó els seus pares i tutors, envaint aixi, il·legítimament, la intimitat d’aquestes persones.
