L’exposició es podrà visitar de 16 a l 26 de març al Frederic Monpou.
A través de fotografies extretes de l’arxiu fotogràfic de la ciutat de Barcelona i de l’arxiu de la Biblioteca Francesca Bonnemaison es vertebra un resum històric d’un període apassionant de la nostra història. Des de la realitat social de principis de segle, on les dones estaven relegades de la vida política, passant per les primeres revoltes socials en contra de la política de l’Estat Espanyol, les primeres iniciatives innovadores en matèria de formació i educació, a les primeres votacions, fins al paper de les dones durant la Guerra Civil
A diferència dels models internacionals el feminisme espanyol, fins a finals de 1920, va tenir un caràcter eminentment social, és a dir, va reivindicar el dret al treball i l’educació i la millora de les condicions socials.
Les feministes espanyoles van desenvolupar moltes estratègies per assolir la millora de les condicions de les dones. Encara que van acceptar els rols diferenciats entre dones i homes i que no van lluitar pels drets polítics, sí que van qüestionar les relacions de poder, van ocupar els carrers, accedir a llocs de treball o van iniciar-se a la política. És veritat que la presència de les dones va ser limitada i no va marcar una ruptura definitiva, però es va obrir un procés d’aprenentatge i conscienciació feminista.
A partir dels anys 20, el feminisme espanyol va incorporar noves demandes: va demanar la revisió de les lleis que discriminaven a les dones dins de la família i va demanar la promoció de les dones a la política.
Es pot dir que a Espanya el vot femení va ser fruit de les reformes introduïdes a la legislació de la segona República espanyola, a diferència d’altres països com Regne Unit o els Estats Units que va ser fruit de la pressió dels grups sufragistes o feministes.
L’exercici del vot femení va permetre que algunes dones s’incorporessin al món de la política i va representar un cert ajustament ideològic respecte de la funció social de les dones.
