Com cada tercer dilluns de mes des de 2010, les dones que són assassinades per les seves parelles, no cauen en l’oblit gràcies a la Plataforma Unitària contra les violències de gènere. El mes de juliol, dones en xarxa ha estat l’entitat convidada a participar d’aquest homenatge a les dones, que com va dir la seva portaveu «han estat tres, el mes passat foren nou, és una trista bona notícia».
Per la nostra part, reproduim el discurs a continuació, després es va fer lectura d’A. C. (15 anys, Barcelona), A. I. N (41 anys, Guipúscoa) i una dona (29 anys, Granada). Montserrat Vilà, coordinadora de la Plataforma va tenir unes paraules per denunciar els abusos sexuals de les dones a la Plaça Tahrir o als recents San Fermins.
En primer lloc vull agrair a la plataforma unitària contra les violències de gènere el fer de convidar a l’Associació Dones en xarxa a l’acte que feu cada tercer dilluns de mes per tal de visibilitzar l’assassinat –que no la mort- de les dones víctimes de la violència de gènere.
Aquest és un acte gairebé de ritual perquè la lluita contra la violència de gènere ha de ser també des del dia a dia per tal de combatre la trista quotidianitat.
La violència contra les dones es composa de diferents graus, i avui estem aquí per denunciar l’absència de les 31 dones que ens falten, per reclamar el seu nom i que no les oblidem, que no les oblidin ells tampoc.
Perquè aquesta xacra, aquest càncer social ja té prevalença d’epidèmia, segons la Organització Mundial de la Salut, una de cada tres dones és víctima de violència física o psicològica a mans de la seva parella.
Afecta a totes les dones a tot el món, de qualsevol religió, creença o condició econòmica. Afecta al 50% de la població mundial, no es tracta d’una minoria, ni de bon tros.
A més, al nostre país, fortament colpejat per la crisi veiem com es retrauen recursos que poden salvar vides a les dones; com el recent anunci de reforma de l’administració local que pot deixar a les dones víctimes de la violència de gènere en una situació de més vulnerabilitat.
Perquè la violència cap a les dones no és nova, és una mena d’inèrcia macabra que té arrels molt profundes, actituds i creences de desigualtat, de cosificació. Ara com ara, només l’1,5% de la societat considera la violència de gènere com un problema greu que –recordo- afecta al 50% de la població.
Us imagineu què passaria si aquestes 31 dones fossin víctimes d’ETA? Què passaria? Quina seria la reacció?
Vull aprofitar aquesta fita per recordar que l’assassinat és només el més tràgic, el més visibles, sens dubte, però és només la punta de la piràmide; per dessota de la macabra xifra de les 31 dones hi ha d’altres que pateixen veritables tortures tant físiques com psicològiques. Hi ha dones aïllades que viuen envoltades per la por, amenaçades; hi ha dones que no viuen dignament i això també és violència.
I és aquí on hem de posar els nostres esforços, perquè sembla que només sigui violència l’assassinat, quan ja no té remei.
I hem d’anar molt en compte amb aquestes actituds que sovint passen desapercebudes i fer esment a denunciar-les.
Ja no són només les agressions físiques, són tots aquells comportaments que menystenen a les dones en diferents àmbits i situacions. Comentaris, acudits, que només són la coartades socials per invisibilitzar i cosificar a les dones.
Perquè no és utòpic pensar en una societat en la que cap dona hagi de perdre la vida.
